Porque a nadie le gusta sólo una cosa...

Marató de muntanya de Berga

2011-06-08T03:14:00.000-07:00

Fa més o menys 4 anys que m'ha agafat la dèria de còrrer per la muntanya... Alguns juguen a escacs, altres fan ioga... Doncs jo corro per la muntanya. Bé, còrrer potser és un verb una mica agosara't, deixem-ho en que jo troto per la muntanya. A més soc de Berga, la cual cosa vol dir que m'agrada La Patum (per cert, aviat comença) i que desde que vaig començar a co... trotar per la muntanya que sento a parlar de que a Berga es fa una de les maratons de muntanya més dures, exigents, boniques i espectaculars de Catalunya i, potser, de tota la Península Ibérica. Resultat, algún dia havia de provar d'acabar-la!!!!!

El primer any que vaig poder em vaig apuntar a la mitja (no estava jo per floritures, vull dir que encara ho estava menys que ara) i em va encantar!!! Vaig anar molt abans per veure sortir als de la marató, per mi eren autèntics Hèrcules, gegants de fortalessa inconmensurable, tòtems que idolatrava per la seva osadia... 21 km em van destrossar, com era posible que aquells payos i payes poguèssin fer el doble? Alguns inclús qüasi en el mateix temps que jo en feia la meitat!!!!! Tan se val, a l'any següent hi tornaría a fer la marató!!!

Però el destí no m'ho volia posar fàcil, i aquell any en el que volia debutar (2010) la Marató es va deixar de fer i es vàren ajuntar les dues curses en una intermitja de 31 km... I evidentment allà hi vaig ser-hi, i la vaig acabar amb molt bones sensacions, la qual cosa, indirectament, encara em va deixar un regust més agredolç si cap... Potser hagués acabat la marató si s'hagués fet?

Finalment, però, el destí per fi es va aliar amb mi i al 2011 em diuen que es torna a fer la marató!!!! Per fi!!! Després de 4 anys ho aniria a intentar, sería (o almenys ho intentaria) un d'aquells Hèrcules, un bloc de formigó indestructible, un dels resistents de les termópiles!!! I allà em vaig plantar (de fet em va plantar, la Marta Prat, que em va fer de xòfer, gràcies!) un diumenge frescot i plujós de principis de juny disposat a tot.

Feia una mesos havia fet la marató de la Vall de Congost, amb un desnivell semblant, per la qual donàven 9 hores de temps límit i en la que vaig invertir 8:45 en completar-la. A la de Berga donàven 8 hores, cosa que em feia intuir que la cosa seria dura!!!! A més, la nit abans havia plogut de valent i, de fet, en donar la sortida encara plovia... Resultat, relliscades i fang a dojo!

Al furgó de cua

Total que surto al furgó de cua, com sempre, disposat a encarar la pujada a la Figuerasa. La conec i sé que he de reservar perque només és el començament! En una hora a dalt, potser una mica ràpid però bé, suposo que en cursa és el que hi ha! Baixada cap a Corbera ideal per recuperar el sofocón i a encarar una altra pujada cap a la font de Tagast i rasos, no tan dreta i més soportable. Finalment arribo al control dels rasos amb 2:25, 10 minuts per sota de la meva previsió, cosa que no ania gaire, però amb marge encara. Continua la boira, la pluja, la humitat i el fang.

Encaro la pista cap a la casa del Ferrús on m'esperen la meva germaneta i el meu Pare per animar una mica, inclús la meva germaneta (13 anys) em fa de pacer durant un km!!!! La mare que la va parir, m'aguanta un km a 6 minuts el km!!!! No sé si animar-me o desanimar-me... jeje... Em fa molt fèliç còrrer una estona amb ella, sens dubte un dels moments emotius!!!!

Total que arribo a la casa del Ferrús i comença la cosa a pujar forta cap a la Gallina Pelada, em sembla que vaig pujant bé i sento crits d'ànims que ressònen entre les parets impressionats de la roca del Ferrús, son els del control que fan gresca i anime moltíssim!!!! un cop passat el control, però, la cosa es va posant dreta i començo a patir... poc després començo a agonitzar, no s'acaba mai i es la pujada és dreta de collons... poc després començo a delirar, despotricar, esbufegar, veure visions... I allò no s'acaba mai!!! un parcial de 1 km en 30 minuts... La debacle!!!!

Finalment, no sé com, arribo a dalt, un home em diu que tinc 5 minuts pel cim d'Ensija i després una mica més fins al control. Qüasi no puc còrrer, ni recuperar-me, veig dues figures en mig de la boira, una altra visió? No! son el Marc i la Silvia que m'animen, gràcies!!!

No us enganyeu, "no es oro todo lo que reluce"

Per fi veig el control on també m'ànimen i, de fet, gràcies a ells em fan treure del cap una idea maleïda que em començava a rondar pel cap, abandonar!! Així que tiro, encara queda una mica de falsa pujada fins a encarar la baixada cap a la Font del Coix. Se'm fa molt llarg això!!!!! Finalment la baixada, primer molt dreta però va suavitzant i començo a recuperar sensacions.

Cada cop una mica millor arribo a la Font del Coix, just quant començo a estar millor toca pujar als rasos un altre cop, conec la pujada i aviat se m'atraganta. No tibo de pujada, les cames no van. He d'agafar un ritme de supervivència per tal d'arribar al control dels rasos abans de que el tanquin!!!! No les tinc totes!!!! Trobo un noi marejat asegut a un costat... Diu que està bé, tot i que està blanc, que ha begut i s'ha prés un gel i va recuperant sensacions. Contiuo.

Per fi suavitza, planells ufanosos i arribo al control just abans de que el tanquin!!!! Em queden 2:15 hores de marge per arribar abans de les 8 hores de temps límit. Conec el recorregut que em queda i sé que ho puc fer amb una mica de marge, sempre que les cames aguantin!!!! Surto del control amb el que va treient les cintes, els de darrera ja no trobaràn marcatge!!!!

Encaro la pujada de la pista de les soques, fa pupa de la bona però es qüasi l'ultima!!!!! El que recull cintes puja igual de ràpid que jo no em vaig aturant a recollir res... Finalment per fi baixada i ja deixo enrera el de les cintes que em presionava i, de pas, algun que altre cadàver més. Baixo a bon ritme fins a Corbera on veig clarament que arribaré sino hi ha cap d'altabaix. Arribo a Espinalbet, i encaro les dues últimes pujadetes a Queralt, ja tan se val, toca pujar encara que sigui arrosegant-se, son curtetes. A Queralt tinc encara qüasi 45 minuts de marge així que aixì està fet!!! A més baixar em va bé, avuí el que no puc fer es pujar amb normalitat.

Trepitjo asfalt i oloro l'arribada, veig la meta i la meva familia, la meva mare, el meu pare, la meva germana, la meva dona i, aish, la meva nena... No em surten les paraules per explicar què vaig sentir quant en baixar les últimes escales que donàven accès a la meta vaig veure la meva nena de dos anys, la Maria, corrent cap a mi a aquella carona de felicitat de veure al papa... No tinc paraules, tots els sentiments s'abraonen uns sobre els altres per sortir al mateix temps. Entró corrent de la ma de la meva filla, en un núbol, feliços tots dos.

Gràcies a tots els que vàreu tenir quelcom a veure amb la cursa, el Mountain Runners, voluntaris, corredors, amics i família, en especial a la meva dona i a la meva filla... m'heu fet feliç.

Sabiduría...

2011-05-24T08:52:00.000-07:00

Con la edad la suma de lo que sabes es menor pero la suma de lo que sabes "a propósito de las cosas que importan" es mayor.

Las tres cajas... La solución

2011-05-17T08:48:00.000-07:00

No diréis que no habéis tenido tiempo de pensarlo!!! Entonces que? Cambiáis o no cambiáis la caja? Primero, recordemos el acertijo:

"Tenemos tres cajas, una de ellas con premio (pongamos un millón de euros para incentivaros) y las otras sin nada, ni telarañas. Se trata de elegir una al azar. tras dicha elección se nos mostrará, de las otras dos, una sin premio (evidentemente esto siempre será posible). Seguidamente nos ofrecen una segunda oportunidad, podemos quedamos con la caja que hemos elegido en primera instancia o podemos cambiarla por la que queda. Que haríais?"

Bueno, la respuesta es cambiarla.

Algunos (o muchos) os estáis preguntando: Que gano cambiándola si de todas formas me quedan dos cajas y sólo en una hay premio? Las posibilidades de acertar son del 50%!!! Parece lógico, pero hay un matiz, la teoría del 50% sería válida si, una vez se nos plantea la elección entre las dos cajas, la hiciéramos al azar (muy importante el concepto "al azar"). Es decir, si cuando quedasen dos cajas (una con premio y otra sin premio) lanzáramos una moneda al aire e hiciéramos la elección al azar, la probabilidad sería del 50%... Pero no hacemos la elección al azar sino que "siempre" cambiamos la caja.

Muy bien, diréis, y cual es la diferencia? Bueno, hay que mirar el sistema en conjunto, es decir, evaluar las posibilidades de éxito en todos los casos. Y todos los casos (estrategias) son las siguientes:

1.- Hago una elección al azar al principio y luego no cambio la caja.

2.- Hago una elección al azar al principio y luego cambio la caja.

3.- Hago una elección al azar al principio y luego hago otra elección al azar entre las dos que quedan.

Como puede verse, en el primer caso, si no cambio la caja, "apuesto" a que encontraré la caja con premio en la primera elección. Dicha probabilidad es de 1/3, es decir, un 33.3%.

En el segundo caso, si cambio la caja, "apuesto" a que habré encontrado una caja sin premio en la primera elección, tras lo cual al cambiar de caja me quedaré con la buena. La posibilidad de dar con una caja sin premio en la primera elección es de 2/3, es decir, de 66.6% (recordad que "siempre" cambiaré de caja después y por tanto si he elegido una mala, al hacer el cambio entre las dos restantes me quedaré con la buena).

En el último caso queda claro que desprecio el resultado de la primera elección y hacemos una elección "ciega" entre las dos cajas, con lo cual la probabilidad de éxito sería de un 50%.

Resumiendo: Cambiar la caja pase lo que pase nos da una nada despreciable probabilidad de éxito de un 66.6%!!!!!!

Las tres cajas...

2011-05-03T01:04:00.000-07:00

Durante los últimos cafés -En el trabajo es la única vía de escape que tenemos- hemos tenido una serie de discusiones filosófico-matemáticas en relación a la mejor estrategia a seguir en el famoso y archi-mega-hiper-conocido juego de las tres cajas. No conocéis el juego? Es como sigue:

Tenemos tres cajas, una de ellas con premio (pongamos un millón de euros para incentivaros) y las otras sin nada, ni telarañas. Se trata de elegir una al azar. tras dicha elección se nos mostrará, de las otras dos, una sin premio (evidentemente esto siempre será posible). Seguidamente nos ofrecen una segunda oportunidad, podemos quedamos con la caja que hemos elegido en primera instancia o podemos cambiarla por la que queda.

Que haríais? No vale "Me cargo al pesao (o pesá) del jueguecito y me piro cagando leches con las tres cajas... Ya las habriré en las bahamas"

PD: En el siguiente post la respuesta!

Estupidez

2011-04-27T03:18:00.000-07:00

Hay dos cosas infinitas, el universo y la estupidez humana... del universo no estoy muy seguro.

A. Einstein

Yo no sé como será la tercera guerra mundial, pero sí como será la cuarta... Con piedras y palos.

A. Einstein

En un coctail fueron presentados Marilyn Monroe y Albert Einstein. En un momento de la conversación:

Marilyn: Imagine como serían nuestros hijos!!! Con su inteligencia y mi belleza!!

Einstein: Huy no Señorita Monroe!!! Imagine si fuera a la inversa!!!!

Keep alive

2011-04-26T06:05:00.003-07:00

Ho sé, em mereixo unes fuetades. No és de rebut abandonar els milers de seguidors d'aquest blog a la seva sort...

Tot i que tampoc tenia gens interessant a explicar i, de fet, tampoc en tinc ara. Però com que soc educat, m'he pasat per aquí a dir hola i a enviar-vos molts records!!! I ja que estic, us faig un resum del que han donat de si els últims mesos de la meva vida:

1.- La meva nena a abandonat el Pocoyó per la Dora la Exploradora i en Pat el Cartero.

2.- M'he apuntat al grau de física a la UNED... Faig álgebra i programació el primer any. Està bé, ja vaig fer física a Informàtica.

3.- Segueixo pujant muntanyes... i seguidament les torno a baixar. A vegades inclús pujo la mateixa dos o més cops.

4.- La guitarra cada cop far més servei com a objecte decoratiu que com a instrument de corda.

5.- M'estic llegint "Invisible" de Paul Auster.

6.- A la feina cada cop soc més invisible... Menys quan hi ha problemes, llavors tothom es fixa en mi.

Salut!!!!

El dinero no da la felicidad?

2010-12-28T03:08:00.000-08:00

Cuando era joven creía que el dinero daba la felicidad... Ahora estoy totalmente seguro.

Leído por ahí

Mente y cerebro

2010-12-28T02:40:00.000-08:00

Hay que tener la mente abierta, pero no tanto como para que se nos caiga el cerebro.

R. Feynman

Salomon Torture Trails Cavalls del Vent

2010-10-06T09:50:00.000-07:00

S'ha d'estar una mica tarat per intentar fer 84 km "i pico" (el pico importa) amb 12000 metres acumulats (6000+) en menys de 24 hores a "pota pelà". Doncs això és el que vaig fer el cap de setmana pasat i, sí, això implica que estic tarat.

No us donaré el tostón amb el perquè d'haver-me apuntat, amb els entrenos qüasi tan intensos i divertits com la cursa, amb els neguits i els dubtes que em surgien a mesura que s'apropava el dia... El cas és que un dissabte a les 7:00 em pasen a buscar en Martox i l'Alba per portar-me a l'escorx... Perdò, a la idílica vila de Bagà, on començava i acabava la cursa.

Durant el trajecte quatre consells del mestre que intento asimilar instantàneament i en arribar a Bagà, retrobament amb vells coneguts, a quin més sonat, que sempre es un plaer tornar a saludar. En Clave "talla-xuletons etílics", en Sergi "cotsito", en Farreti "el loco de la coleta", en Ballestita "con un par de palos"... A esmorzar! Noves rialles, batalletes, el Sergi que porta el camelback del Kilian (a no, que era el seu), en Farreti que diu que pujarà tranquil al niu en 2 hores (sic), en Ballestita que diu que ve amb mi els primers km (pfff)... En fi, va que hem de sortir!

Em planto a la sortida on saludo a més coneguts, l'Sting que ens farà un seguiment, en Joaquin "elprimo", en Manels, l'Agustí amb qui compartirem molts moments, el Pedro amb qui compartirem encara més moments, l'Angela amb que haviem de compartir molts moments (?)... I molta gent amb pinta de còrrer un colló i mig, amb cares de velocitat tot i estar aturats encara, amb posat impolut, full-equip... Joer que foto jo allà al mig? Però si el meu camelback te fongs al tub de plàstic!!!! (gràcies ballestita per recordar-m'ho!!!!)

Total que l'Angela ens mig obliga a posar-nos davant, per evitar taps (juas)... sí, just darrera d'un tal kilian que es veu que és campió de l'univers de pujar al kilimanjaro i campió de la galaxia d'esquiar pels alps. Vamos que el Pedro i jo ens mirem amb cara de poker... "no hay más ke desí".

Cara de "que hago yo aquí"

Musiqueta i sortida!!! 10 metres i ja no veig ni a l'Angela ni al Ballestita, i a sobre ens parem a saludar al guido (la ma) i a la Mireia (petons), amb la qual cosa ja ens hem quedat en Pedro, el joaquin, l'Agustí i jo. Poc després em truca la dona:

- Com ha anat la sortida? Vas bé?

- Dona si no vaig bé ara malament!

- Et paso a la Maria? -té 1.5 anys (sóc de ciències)

- Va però ràpid que em desconcentro -Murmuris i comentaris "jocosos" dels runners del voltant.

- papa khjfd jdfuer jide jij jdiej ijdeij ide!!!!!

- Ah si? Que guapa la Mariaaaaaaaa!!!! Que jugues amb la mama?

- oideijrfoij oiedj joide jo ojdeoj!!!!

- Ahhh!!! Mollt bé! Aixì m'agrada!!!! -riures dels walkers, es que hi havia un tap.

- oweoi dkoe owsi oiwosdiso iws

- Si val, val, dona-li el telèfon a la mama, corre.

- ewdeiooideoio edo iode ipde

No cal aprofundir més. Els taps ens permeten pujar a ritme relaxat i tot i així ens posem al Rebost amb el temps esperat (1:35 aprox). Salutacions, aturada curteta i sortida cap al niu. Aquí ja es queda enrera el Joaquin, no el tornarem a veure. El Pedro marca un ritme que a mi em sembla ràpid, que coi, que és ràpid! Ja arribant a dalt trobem al Guido, la Mireia i l'Sting... Quins payos/es!!!!!

Arribem al niu amb 3:15, més ràpid del que tenia previst, però bé, ja està fet. Comencem a carenejar portant un ritme còmode. Ara és al Pedro a qui truquen, com que no hi ha taps vaig fent, ja m'atraparà. Pujo a penyes altes, paso pel coll del Moixeró, baixo la primera part de pista cap al Serrat, corriol, més pista i arribo al Serrat amb 5:55, més ràpid del previst. Val, doncs aprofito per esperar al Pedro. Als 10-15 minuts arriba i ja podem tirar cap a Cortals.

Mentres esperava m'he refredat i m'ha vingut mal a les cames (com sempre quan porto 5-6 hores de cursa), així que toca drogar-se. Sant Ibu al rescat!! Fins que no fa efecte tinc el meu primer moment "xunguillo". El Pedrito tiba el jodio i jo xupant roda creuant els dits perque Sant Ibu es manifesti per fi... Les pregaries fan efecte finalment i a mig camí a Cortals ja soc persona un altre cop. Baixant cap a Cortals trotem però el Pedro comença a tenir problemes a l'abductor i els qüàdriceps (als abductors ja havia tingut abans) així que baixem el ritme i arribem a Cortals.

Els dos protas. Tú, el de la dreta, riu, riu, que ja t'ho trobaràs!!

Saludo al gran Massa, al Marc i la Silvia. Em diuen que ha abandonat el galàctic Kilian (i a mi qué, no crec que l'haguès atrapat pas), i l'Angela que fa una hora que ha pasat!!!! La mare que la va parir!!!! Aquí hi ha pa amb tomàquet i embutit... Joer quin luxe... llàstima que la Voll s'ha acabat, tot i així en Pedro es compra una birra que el revifa.

Sortim amb l'Agusti, que arriba poc després que nosaltres a Cortals, i un a mic seu (i el Pedro, es clar!). Fins a Vimboca ben juntets tot i que jo em trobo bé per tibar. Després, la resta de la pujada, a la meitat de la qual rebo una altra trucada del meu amic Vicente... Per sort no hi ha qüasi covertura perque no està l'assumpte per converses gaire llargues. Durant aquesta segona part de la pujada ens distanciem de l'Agustí & company, i a la baixada fins a Prat d'Aguiló anem fent xino-xano ja que al Pedro li costa còrrer (i per si fos poc li va donant patades a les pedres per posar més èpica a la cosa). Arribem a Prat d'Aguiló just quant es fa de nit, en 10 hores clavadetes.

Ens abriguem, mengem uns deliciosos macarrons que no saben a res (sort del caldo que això sí que entra que no vegis! Em foto dues tasses), ens posem els frontals i apa, que no ha sigut res, només queda aproximadament la meitat!!!! Amb la caiguda de la nit i la pujada exigent ens ve a sobre els moments de silenci i introspecció augmenten. Això em fa adonar-me que fa estona que tinc la música de Pocoyó enquistada al cervell. Tot i que m'acompanya pràcticament desde la sortida, ara es fa més evident i es qüasi com si portés un punyetero MP3 amb una única cançó o, millor dit, amb un únic troç de cançó... Gràcies Maria!

Els dos protas contentos i feliços

Arribem a la serra pedregosa i ho agraeixo perque el Pedrito m'ha portat amb el ganxo el cabroncete... Potser s'ha recuperat del tot! A dalt, al puja baixa marco jo el ritme, un caminar ràpid que ens fa arribar a l'inici de la baixada amb digne celeritat. Aquí el Pedro es comença a queixar de qüàdrices i abductor. No pot còrrer. Jo estic bé i podria trotar, però no em fa res caminar per seguir junts. Comença a insistir que tiri però penso que no val la pena, en companyia els km pasen millor. Fa un intent sibil.lí de despenjar-se aturant-se a pixar... Jo també m'aturo. Remuga. Vol que marxi, que tiri. Li dic que no tiro, que a aquell ritme vaig bé però em diu que ell no va bé a aquell ritme, que encara que no vulgui apreta més del compte per tal de no fer-me de lastre. Llavors entenc que potser el millor és que vagi tirant i li dic que jo segueixo a aquell ritme i que si vol que ell baixi el seu, que jo no l'espero... Dit i fet.

Encara no he arribat a la pista i ja em trobo sol com un mussol, comença una altra cursa... més fosca, més trista, més solitària... Només amb jo i en Pocoyó. A la pista començo a còrrer i avanço gent, encara em sento bé.... Trucada! La meva dòna un altre cop. Bla, bla, bla... I em pasa la nena!!! Noooo!!! No em puc moure perque es perd la covertura, i la nena bla, bla, bla, i jo "dona-li el telèfon a la mama corre!!!" i ella "kjd joi edjoi jediodj owsjdsxnkjnsa", i així 20 vegades, i em tornen a pasar tots els que havia pasat correns que em miren amb cara de poker... Al final m'atraparà el Pedro i tot! Em fa cosa penjar el telèfon amb la meva nena disertant sobre Pato, Eli, Lula, Pajaroto i Pocoyó!!!!! Per fi la mare li agafa el teléfon i em diu "encara estàs?"... Pffffffff!!!!

Total que arribo a l'estàssen una mica mosca, qüasi no m'aturo i apa, cap a Gresolet... La mare que em va parir... Quina baixada més puta. Relliscosa. Plena d'arrels llefiscoses, pedres lliscants, aaaaarg! Que lent que és baixar per aquí! Em sobren els pals... Em sobra tot! M'atrapen l'Agusti i l'amic i fem la resta de la baixada junts, sort d'haver-los trobat! A Gresolet tinc el segon i últim moment "xungo". La baixada m'ha deixat tocat, crec que més anímicament que físicament, però necessito encomanar-me al sant que abans ja ha vingut al rescat... I després de 14 hores Sant Ibu torna, aquest cop acompanyat per Sant Gel.

I encara no m'havia pres cap Ibu

Surto a encarar la pujada al coll de la Bauma, l'Agusti i el seu amic ja han sortit abans. La primera part, mentre no se m'apareixen els sants, vaig arrosegant cos i ànima, però a mitja pujada arriba la il.luminació. Començo a recuperar sensacions, inclús torna Pocoyó (fins i tot ell m'havia abandonat).

Arribo al coll de la Bauma i em poso a correr... Bé, a còrrer és un dir. A mi em semblava que corria, però em costava anar a 6 km/h. Tot i així enganxo a l'Agusti i els paso, ja no tinc esma ni d'aturar-me, necessito anar al meu ritme, tant malament em senta anar més ràpid com més lent. Les cintes reflectants de vegades m'espanten, em semblen tius fent-me senyals o gestos estrafolaris!!! A vegades sento sorolls just darrera el meu clatell i em giro espantat... Collons el subconscient com apreta!!! Arribo a Sant Martí recuperat físicament, m'aturo poc i encaro els empedrats amb decisió. Em fa una mica de neguit com creuar el riu tants cops , de nit i, potser, moll. Però no és tan greu. Els 3 primers km de pujada els faig en un plis-plas, l'últim ja em costa més. He fet tota la pujada sól com un mussol!!!! Quina sensació!!!!

Just quant arribo al Sant Jordi una altra trucada... Noooo!!! Ah! Un moment, no és la meva dona, és l'Angela! La mare que la va parir, ja ha arribat!!!! Joer quina alegria!!! Ja tenia por que li vinguès un "xungo" dels bons perque pensava que era del meu nivell més o menys, però estava clar que la meva percepció era errònea, de coco és infinitament superior!!!!!

La trucada em dona ànims. Si ella ha arribat jo també arribo "fijo". Només queda el coll d'escriu, si ella l'ha pujat jo també! Així que avall!!!! Estic mentalitzat i avanço amb determinació. Encaro l'última pujada amb calma sabent que és curta, que és finita. Efectivament tot s'acava, la pujada i el GPS que ha dit prou, els cabrons de Garmin em van dir que el 310XT durava 20 hores, una merda, en poc més de 18 hores ha fet llufa.

Toca pista infernal, la conec i no m'espanta, al Sant Jordi tenía 2:30 per arribar en menys de 20 hores... Ho tinc controlat, no em cal còrrer gaire. Arribo a l'asfalt. Trucadeta al meu Pare perque em vingui a buscar, en menys d'una hora estic! Començo a còrrer i avanço encara un trio molt eixerit... I m'avança una noia que va lleugera com una ploma (serà una visió?), tan se val, això ja està, arribo al camping, entro al poble... Pujadeta final per putejar una mica, baixada d'escales per putejar una altra micona.... Arribada triunfal!!!!!!! Bé, triunfal sí, però en la intimitat, només la dona que et demana el número de dorsal i jo... I Pocoyò.

IV Olla de Nuria

2010-07-20T22:35:00.000-07:00

Com a cloenda de la temporada abans de les vacances no està gens malament!!!! 21.6 km i 1800+ amb unes tres quartes parts de la cursa per sobre de 2700 metres, tot corriol, vistes impressionants, organització perfecte, ambient de gala, entorn de somni, nivell de luxe (vaja, ple de maquinorris!!!!!)... Qué més es pot demanar?

Idílic no?

A les 5 de la matinada comença una llarga jornada que acabarà a les 5 de la tarda amb l'arribada a casa, amb els deures fets i feliç!!! El viatge fins a Nuria transcorre sense imprevistos, arribada a Queralbs amb 10 minuts de marge on puc saludar l'Abuelo, en kasama i la Marta Prat. Després al cremallera saludo l'Angela. Una vegada agafat el pitrall (bé, el peto-pitrall), saludo a l'Oscar i em cambio al mig del passadís amb el Robert, el Sergi i el Vikingo... Quins cracks! Parlen de que hi ha un briefing (de fet dos) però aprofito per deixar la bosa (on em trobo amb el Jordi -qumli- que ja va amb la càmara preparada per fer fotos), fer una entrada a boxes i anar al bar i esmorçar una mica amb la Helen (que es pot dir que serà la meva fotògrafa oficial!!!).

Grupet eixerit

A 10 minuts de la sortida he de recuperar momentàneament la bosa perque m'he deixar el garmin dintre (ja que hi vaig vull el track!!!!) i, de pas, puc veure de prop com s'aixeca un castell (deu-n'hi-do la canalla que estàn tarats també per pujar allà dalt!!!!).

Amb el Martox i el Manolito just abans de la sortida

Em col.loco a la sortida on saludo a un parell de berguedans (els dos finishers de la ultra d'Andorra, ahí es ná!), la Marta Prat i la parella de koales Manolito i Martox que han pujat a veure la sortida i faràn l'Olla a l'inrevés (o sigui que ens tornarem a trobar!).

La Marta també s'afegeix a la conversa

Es dona la sortida i apa, xino-xano amb la Marta fem la primera volteta al Santuari anar xerrant i comentant batalletes. Aviat enfilem la primera part de la pujada al Puigmal que ens portarà a l'Ortigà primer i després al cim del Puigmal, en total 1000+ d'una tacada, sens dubte la pujada més forta de la cursa.

Amb la Marta compartint els primers metres

A la primera part trobem unes cues molt grans, amb la cual cosa la primera part de la pujada la puc fer molt relaxat (trigo 50 minuts per fer 2 km... jajajajaja). Ja arribant al primer control puc accelerar una mica el ritme, aprofitant que s'ha estirat la cosa i que el desnivell no és tant bèstia... Inclús hi ha una petita baixada després del control on es pot trotar i ja agafar l'últim repetxo fins al cim. Quina animació al cim!!!! Fantàstic!!! He pasat 5 minuts abans de l'hora "recomanada" o sigui que no porto molt marge.

Ambient de gala al cim del Puigmal

Començo a carenejar, primer en baixada on paso a l'Angela que va molt bé, regulant en tot moment. Compartim salutació i ara, a posteriori, penso que m'hauria d'haver quedat amb ella ja que vàrem arribar amb un minut de diferència... haguès sigut una cursa molt més entretinguda encara!!! Una mica més endavant saludo en Mia, que està animant com un boig... un plaer!!

Total que comença un interminable puja-baixa tot rodejant l'olla, Mare de Deu quines vistes espatarrants, fantàstiques, acollonants!!!!! Molts cops es veu el santuari i venen ganes de girar a la dreta i avall... Però anem vencent la temptació com podem! A cada pic hi ha gent que anima... I falta que fa!!! Cada "repetxo" costa més de pujar que l'anterior i cada baixada és més trecacames que l'anterior. Mare meva aquesta carena no acaba mai!!!! Quina calor!!!!

A l'arribar al coll de NouFonts em prenc un gel, un isotónic, una cocacola i tot el que arreplego per allà, sense pietat, jeje, En aquell moment un helicòpter aterra allà mateix al costat i ens bombardeixa amb pedres, sorra,... joer surto cagant llets amunt i poc després em trobo al Martox, el Manolito i l'Alba que m'animen i em serveixen d'excusa per aturar-me a intercanviar opinions i agafar alé... jeje... Quins cracks! Em diuen que queden un parell de repetxos però ja veig que ho fan per animar-me... Efectivament quant arribo a dalt puc contemplar la crua realitat, encara queda carena per aborrir!!!!! La mare que em va parir!! En fi, pit i collons i sant tornem-hi!!!

Retrobament amb els koales. Aprofito per agafar alé mentre el Manolito em fa la foto.

Es fa bastant dur arribar al puig de FontNegra, on hi ha l'últim avituallament. No em diuen res, vull dir que no em foten fora de la cursa, per tant dec estar dintre del temps!! jeje... llavors ja està fet, només queda baixada, puc seure a treurem una pedreta de la bamba que fa estona que em fa la guitza... Mala idea, treure'm la bamba, me la trec, però quant me la vull tornar a posar, "quieto"!!, amago de rampa!!!! em poso dret de cop com si m'haguèssin punxat el cul... firmes!!! Ar!!!! Pufff, de poc que no se m'enrampa l'isquio dret!! Amb cuidado em poso la bamba i avall que fa baixada!!!! A veure si baixant relaxo...

S'acaba la baixada. L'Agustí a la dreta.

Joer quina baixada... primer gespa abonyegada, irregular, i amb les cames tobetes, ni us explico... candemooorrr!!!! Després planeja una mica i, per postres, alaaaa, collons quin precipiciiiii, pufff, baixadeta dreta, dreta de collons... Aquí ja tothom va en reserva i l'espectacle és dantesc, rampes per tot arreu, quadriceps que treuen fum, gent baixant més de cul que drets, tremendoooo!!!!! Trobo a l'Agusti que ja va tocadet i ens animem mutuament, ja queda poc!!! Per sort tot s'acaba i arribem al refugi del pic de l'Àliga, on torno a saludar a kasama (ja se m'ha presentat poc abans d'agafar el cremallera a Queralbs) i veig a la Helen que fa fotos tot recreant-se en el patiment dels atletes, aquí suavitza i podem anar tirant.

L'Agustí, jo i la Marta al fons... Això s'acaba!

Em pasa la Marta, com sempre al seu ritmet, no l'importen els km, al contrari, podría tornar a fer la volta sencera al mateix ritme, i no és conya!!!! Jo em quedo amb l'Agustí, em ve de gust fer els últms metres amb algun amic, i encara més amb tiu tant collonut!!! Així que anem fent al trote cochinero fins a baix... ohhh, ja veig l'arc!!! Genial, 50 metres, 30 metres, 20 metres, 40 metres? 100 metres? on anem? S'ha de donar la volta al llac!!!!! La mare que em va parir!!! L'Agustí em tornar a dir que tiri, si home, ara pel que queda quin sentit té? au va que només és una volteta al llac!!!! Com he dit abans, tot s'acaba i tot arriba!!!! Així que meta!!!! Molta gent animant, genial! Forta abraçada amb l'Agustí, ens ho hem currat, és una cursa dura, molt dura, però l'hem fet i no hi ha hagut "total destruction" com a la Vall del Congost!!! Felicitats!!!! 4:24!!!!

L'agustí Roc em comenta el que ha experimentat quan l'he pasat i li he tret les enganxines.

S'estava de conya a la gespa després de la batalla, quin solet, "el descanso del guerrero", comentem la jugada amb alguns coneguts i aprofito també per xerrar amb l'Agustí roc i el Kilian Jornet (segon i guanyador respectivament), i fer-me la foto de rigor... Quins cracks!!! Bé, aquest son megacraks!!!! Després dutxa ràpida (fresqueta i a l'aire lliure) i cap a casa.

En Kilian em comenta per què no m'ha pogut seguir.

Resumint, jornada rodona, molt satisfet del meu rendiment i de l'experiència viscuda. L'any que bé, per poc que pugui, repetirem!!!!

El podi? Doncs no... Ja els agradaria als dos de blanc...

Motivación...

2010-07-20T01:46:00.000-07:00

prefiero llegar más lejos que llegar antes

Evolución

2010-07-14T23:40:00.001-07:00

Para mi hija todo es fácil, todo es posible

Para mi abuela todo es difícil, todo es inútil

Para mi todo es difícil, todo es posible

Hazlo

2010-07-13T23:58:00.000-07:00

Es mejor arrepentirse por acción que por omisión.

Manual del perfecte trail-runner

2010-06-29T23:42:00.000-07:00

Les curses de muntanya s'han d'encarar amb esperit competitiu...

Sempre amb fam de retallar aquells segons, aquells minuts al crono...

Sempre obsesionat amb treure-li les enganxines al de davant...

Sens dubte, el viu retrat de perfecte mountainrunner...

... I, sí, estava en plena cursa (III cursa de la campana, Vacarisses)

... I, no, no és un habituallament "oficial"

... I, sí, vaig trobar la meta

... I, no, no vaig fer MMP

1=2

2010-06-22T05:42:00.000-07:00

Supongamos que a=1 y que b=1

Podemos entonces afirmar que:

a=b

Multiplicando por b a ambos lados tenemos que:

ab=b²

Restamos a² de ambos lados:

ab-a²=b²-a²

multiplicando por -1 a ambos lados tenemos que:

a²-ab=a²-b²

Factorizando:

a(a-b)=(a+b)(a-b)

Dividiendo a ambos lados por (a-b):

a=(a+b)

como a=1 y b=1, sustituyendo tenemos que:

1=(1+1)

Y, por tanto:

1=2

Ya sé que es un clásico... Pero era un truco que utilizaba muy a menudo cuando daba clases particulares de matemáticas para captar la atención de mis alumnos y, de paso, darles alguna lección de álgebra elemental.

Chiste Friki

2010-06-22T00:25:00.000-07:00

"Sólo hay 10 tipos de personas en el mundo: Los que saben binario y los que no."

XIV Marató de muntanya de la Vall del Congost

2010-03-23T12:49:00.000-07:00

Ara amb el cap més clar i unes tiretes més soportables em veig amb cor almenys d'intentar escriure una crònica a l'alçada d'un esdeveniment com el de diumenge 21 de març del 2010: La XIV Marató de Muntanya de la Vall del Congost.

S'ha d'estar molt tarat per muntar una cursa com aquesta i esperar que s'inscrigui algú mitjanament assenyat, i efectivament així és. Els organtzadors son uns malalts de la muntanya, obsesionats pels corriols, els desnivells, la duressa, la natura i la bellessa, mentres els participants son uns autèntics sonats, tarats i masoquistes però també atrets irresistiblement per tot el que siguin pendents estratosfèriques i sots infernals... Un cocktail explossiu!!!

L'Abuelo, alma mater d'aquest invent infernal, havia preparat un paseig de 43 km i 3100 metres de desnivell positiu que feia fredar només de pensar-hi. Jo ja intuia que la cosa seria dura, però ara puc dir que em vaig apuntar sense saber realment a que m'enfrontava. La meva experiència, tot i comptar ja amb una marató prèvia de muntanya i diverses mitjes maratons de muntanya, no em va permetre fer-me una idea real del que m'esperava...

Una de les millors coses d'aquesta cursa es que conec un munt de gent relacionada amb la mateixa, tant organitzadors com corredors, per això els moments previs a la sortida son una delicia! Salutacions, rialles, bromes... Brutal.

Manolito, Jo, Josele, Pedro, Martox... rieu, rieu

No vull començar a dir noms de tots els que vaig saludar abans de començar l'odissea per no deixar-me ningú, però és realment sorprenent com disfruto de cada salutació, cada comentari, cada rialla o cada broma... En certa manera som com una gran familia unida per la mateixa passió muntanyera.

No sé que em devia dir en Sioux

A la sortida començo amb el Pau i el Norbert. La meva idea era anar almenys fins a can Bellver, cap al km 26, amb en Pau ja que confiava molt en la seva experiència i creia que portaria un ritme que podria soportar.

Norbert, Pau i Jo

Els primers quilòmetres em passen molt ràpid, portem un ritme confortable tot i que les pujades son dretes, dretes. En Pau ens dona conversa per un tubo. Anem trobant a coneguts pel camí, en Massa, l'Avi Mena, ... , i ens trobem alguna sorpreseta en forma de rierol que ens farà mullar-nos els peuets i refrescar-nos... Tot és fàcil i divertit i a més anem sobre el temps previst, que volem que sugui per sota de les 9 hores.

Pau (només el cul), Jo i Norbert... jiji, jaja

Arribem al km 10 en 2 hores clavades i en Pau enceta la baixada sense quasi aturar-se, el Norbert i jo ens encantem un pel més i ens costa agafar-lo (a mi una mica més). Em sembla sentir uns tambors en la llunyania... La baixada és llarga i més endavant em marxen un altre cop veig que a les pujades porto molt bé el ritme però a les baixades em marxen. Arribo al control d'abans del paraiso, l'úlrima pujada dels de la mitja i en Pau i en Norbert ja han marxat, trobo a l'Avi Mena que em demana com vaig, li dic que de moment bé tot i que em preocupa que a les baixades se m'en van. Em diu que tranquil, que em coneix i que puc fer-ho... Això m'anima molt!!!

Arribo al control abans de la pujada del Paraiso

Començo la pujada del paraiso i atrapo a en Pau i el Norbert, a mitja pujada en Pau diu que tirem, que no es troba fi. Jo sento tambors un altre cop i m'animo una mica però no vull forçar. Li comento al Norbert que tira amb mi però em diu que no apreti més i així ho faig. Anem seguint i acordem parar a l'habituallament després de la pujada per esperar al Pau. A dalt trobem una animació brutal amb el Koala i uns amics -i amigues-, amb una guitarra, calaixera, tambors... Quina animació!!!!

L'animació Koalil no et deixa indiferent

Començo a baixar fins al control on se separen els recorreguts de la mitja i la marató, espero uns minuts a que arribi en Norbert perque m'estranya que trigui tant quan anava just darrera meu i resulta que s'havia despistat una mica i havia hagut de desfer una mica de camí. Tinc el dubte de si esperar a en Pau o continuar... Finalment decideixo continuar i en Norbert es queda a esperar-lo.

Començo a fer la pujada que em portarà al km 26, a can Bellver, el temut purgatori. No sabria com explicar-vos, dir que allò era un infern seria poc! Després de la tralla que portàvem el primer tram es dret de collons, una putada en tota regla. Allò ja et deixa tobet i cascadet. Després, com fet expresament perque et confiïs, sembla que suavitza i inclús trobem una mica de puja-baixa per, finalment, encetar l'última part fins a Can Bellver, uns 2 km agónics, unes eses que no s'acaben mai. Aquí he fet l'adelantament més lent de la meva vida. Tenia un payo davant com a 20 metres que em va costa uns 20 minuts agafar i uns altres 20 minuts despenjar-lo 20 metres, vaig fer 2 km en 45 minuts!!!! Quant el vaig pasar em diu que semblem dos alpinistes a 8000 metres però sense neu...

Arribo a Can Bellver... La cara ja ho diu tot

Arribo a Can Bellver on trobo més coneguts animant, el Miguelito, la 3a, en Massa, ... Quina alegria tot i que vaig una mica tocadet!!!! Just abans d'arribar a Can Bellver pensava en que només arribar demanaria als del control on collons estava el GR que anava cap a Aiguafreda per agafar-lo però veure als companys que t'animen i confien en tu t'injecta una energia i una determinació a proba de bombes!

Així que faig una parada bastant generosa i tiro cap al Tagamanent a per totes però només començar a pujar em venen les primeres rampes als quàdriceps. Em quedo aturat desconcertat, feia anys que no tenia unes rampes així! Estiro una mica i em deixen acabar de fer la pujada més o menys decentment. Estic tant preocupat veient el que queda que ni miro el paisatge, només demano quantes pujades em queden i un tiu em senyala una muntanya a l'horitzó i em diu: Has de baixar fins al riu i després pujar allà... Volia continuar explicant-me però li vaig dir que no seguís que ja anava fent (el que volia jo era no pensar en el que quedava).

Aquí no estic a la baixada del Tagamanent però la cara que feia debía ser aquesta o pitjor

La baixada curiosament començo a fer-la amb molta por però em vaig deixant anar i la puc completar dignament fins arribar a creuar el riu congost, on m'enfonso fins als "cojoncillos" (soc baixet, també s'ha de dir). Abans de creuar saludo al jordipapiol que em diu que el Pedro i el Sioux van 10 minuts davant meu, penso dues coses, la primera és que m'ha fotut una trola com un piano per animar-me i la segona que m'importa un "carajo", com si estiguès jo en condicions de pensar en atrapar a algú, prou tenia jo amb lo meu!

Agafo la corda a l'esquerra només creuar el riu, faig 3 o 4 pases i se m'enrampen les dues cames, quadrices, abductors i que sé jo... tot!!! Em quedo penjat de la corda qüasi com un pernil, no puc tirar ni amunt ni avall. Utilitzo la tècnica "chiquito de la calzada" per acabar de pujar, faig un saltiró, se m'enrampen hasta les orelles, paro, espero que pasi, faig un saltiró, se m'enrampen fins i tot les ungles, faig un saltiró... I arribo a una pista on estiro una estoneta. Estic realment flipant, mai a la vida m'havien donat unes rampes així, fins al punt que em costava reconèixer quins músculs eren els responsables d'aquell suplici.

Miraculosament començo a caminar i aguanto. El fet que la pujada no sigués molt dreta ajuda. Pujo i pujo i vaig agafant un ritme lent però segur. Sembla que les cames es posen una mica a lloc. La pujada aquesta es fa llarga però no se'm fa molt molt dura, només llarga de collons. Finalment arribo a dalt i penso que ara segur que l'acabo!!!! Les rampes m'han vingut només en els canvis al pasar de baixada o pla a pujada forta.

Quant surto del control de dalt La Trona sento una veu inconfusible que em crida, es en Pau i el Norbert que ja m'atrapen! Els espero i encetem la baixada junts. Baixo prou bé i inclús començo l'última pujada a un ritme decent. El problema és que arriba un punt en que la pujada es fa més "tiesa" i llavors tornen les rampes. Collons no puc seguir-los així que he d'anar trampejant com puc el que resta de pujada, com diu en jballesta, en plan muñeca de famosa. Quant arribo a la cresta encara els veig una mica més endavant però ara ja només penso en fer l'ùltima baixada i arribar com sigui, només arribar com sigui i prou, la resta se me'n fot. Encara puc trotar i així arribo a l'últim control.

Quasi no m'aturo i començo l'última baixada. Creuo els dits perque sigui una pista planeta... I una merda!!!! Em cago en l'Abuelo per la punyetera última baixada amb arrels, "zarzas" i, inclús, "falsos llanos"... jo només vull arribar i el punyetero Abuelo no em deixa!!!!!! NO HAS TINGUT PROU CABRONÀS????

Allà al fons estic jo... miraculosament encara troto

Finalment començo a veure alguna casa... Asfalt!!!! Un poli.... La meta!!!!! Ostia per fi arribo! Per una finestra d'un restaurant treu el cap algun koala i em criden... No sé ben bé qui son però jo alucino... Em surt en Massa per un costat cridant com un sonat, animant com si fos el primer en arribar... Sento la veu de l'Abuelo "blowing in de wind" també cridant com un boig per algún megàfon, animant... Ja no sé si estic delirant o que... Creuo la meta i qüasi no m'ho crec... El primer que penso es: La mare que em va parir el que acabo de fer!!!!!!!!! Soc superman!!!! El puto amo!!!!! Soc Deu!!! Que collons, soc Cent!!!

Acabo d'arribar i encara estic asimilant...

Saludo a l'Avi Mena, en Buff, l'Abuelo (et perdono), en Pau, Norbert... M'han tocat unes malles al sorteig... i aquesta marató m'ha tocat el cor. Ja no seré mai més el mateix, ara soc més fort, soc un superguerrero, un gladiador, un tità!!!!

Mates...

2010-02-18T00:17:00.000-08:00

Siempre me han gustado las matemáticas... Seguramente lo primero que hice al caminar (a los ocho meses) fue contar cuantos pasos necesitaba para llegar de un extremo a otro del parque en el que a mis padres les gustaba recluirme. Dice mi madre que la primera sílaba que salió de mis labios fue "pi", incluso antes que "ma" o "pa".

Siempre me he considerado una persona de lo más normal, rallando en lo anodino, y esa afición por los números fue una de las pocas cosas que de niño me hizo sentirme algo especial o diferente (ahora simplemente soy friky). Uno de los pasatiempos preferidos de mi abuelo era llevarme a pasear por el pueblo cuando aún no levantaba un palmo del suelo, detener a todo conocido que se cruzaba en nuestro camino y decirle: "Mira mi nieto, tan pequeño y ya se sabe las tablas de multiplicar. Ya verás, pregúntale!!!!"... cada acierto provocaba que su pecho se inflara más y más y que su cara reflejase el más profundo orgullo.

A casi nadie le gustan las matemáticas, y menos cuando eres un niño... y, en cierta forma, no me extraña! Recuerdo perfectamente cuando nos enseñaban a resolver ecuaciones simples de una variable. La profesora escribía en la pizarra verdosa con tiza blanca:

x + 1 = 3

Y luego preguntaba con mirada inquisitiva: "Si x+1 es igual a 3, cuanto vale x?"

A mi me parecía muy sencillo: Tengo una serie de Donuts y compro otro, después del desembolso tengo tres Donuts, está claro que tenía dos! Pero era mucho más complicado, resulta que por alguna mágica razón el "uno", que estaba sumando a la "x", debía "pasar" al otro lado restándose al "tres", con lo cual, x = 3 - 1 y, por tanto, estaba claríiiiiisimo que la x era 2!!!! (?¿?¿) A quien le importaba el concepto de "x" y el concepto de "="?

Resolver ecuaciones de una variable consistía en dejar a la "x" más sola que la una mientras los demás números iban de un lado para otro huyendo despavoridos... Me gustaban las matemáticas pero no entendía nada!!!! Por qué el uno "saltaba" al otro lado o, mejor dicho, por qué podía hacerlo? La profesora lo explicaba como un axioma, un acto de fe... Y a ninguno de mis colegas parecía importarles lo más mínimo, nadie se preguntaba como era posible esa proeza... simplemente era. Cuestionarme tal hazaña me hacía sentirme un hereje... Cómo podía dudar de las aptitudes como saltarín de ese "uno"?

Por suerte en mi escuela había profesores de otras asignaturas que sabían más de matemáticas que la profesora de matemáticas o, cuanto menos, sabían enseñarlas mejor... En concreto había un profesor de educación física (?¿?¿) que no sólo era un inculcador de conocimientos impresionante, sino que me inspiraba la suficiente confianza como para transmitirle mis pecados.

- Mira -me dijo- La clave está en el símbolo '='. Una ecuación es una igualdad, lo que significa que la cantidad a la izquierda es igual a la cantidad a la derecha y, por la razón que sea, hay una o varias partes de esas cantidades que no conoces, en este caso la x.

Que tendrá que ver esto con el "uno" saltarín? Pensé yo por un momento...

- Imagina dos cajas en las que hay bolas e impones la condición de que en ambas haya la misma cantidad. En una caja tienes una bolsita en la que también hay bolas pero no sabes cuantas (x) y una bola suelta, mientras que en la otra caja hay tres bolas.

Pensé que el ejemplo sería más interesantes con Donuts, pero bueno...

- El caso es que sabes que en ambas cajas hay la misma cantidad de bolas pero no sabes cuantas hay en la bolsita. Si consigues tener en una caja sólo la bolsa con bolitas manteniendo la condición de que en ambas cajas hay la misma cantidad de bolas, está claro que el número de bolas de la bolsita será igual al número de bolas de la otra caja.

Pensé que se acercaba el momento del "uno" saltarín... Y la bolita suelta tenía todos los puntos para saltar de un momento a otro.

- Si quieres dejar sola la bolsa lo más lógico es quitar de la caja la bola extra. Pero la cosa no puede quedar así, no?

- De ninguna manera! - Intervine indignado - Si antes las dos cajas tenían la misma cantidad de bolas y acabo de quitar una bola de una caja, ya no tienen la misma cantidad!!!!

- Exacto!!! Entonces si he quitado una bola de una caja pero quiero mantener las dos cajas con el mismo número de bolas que debo hacer en la otra?

- Quitar una bola también!!!! - Observé eufórico.

- Correcto!!! Debo hacer la misma operación en las dos cajas si quiero mantener la igualdad. Si quito una cantidad de una caja debo quitarla de la otra, si pongo en una, debo poner en la otra la misma cantidad. Como ves la igualdad es muy restrictiva y no permite frivolidades!!

Leches, pensé, entonces no existe ese "uno" saltarín. Simplemente quité un Donut de cada caja, manteniendo la igualdad y, por tanto, deduciendo que la bolsa contenía dos apetitosos Donuts!!!

Moraleja: Preguntáos siempre por qué las cosas son como son, huid de los actos de fe...

III Marxa del Montserratí

2010-02-07T23:26:00.000-08:00

Aquest cap de setmana, diumenge, he fet la segona cursa "oficial" de la temporada, la III Marxa del Montserratí... Bé, no era una cursa, era una marxa no competitiva, jeje, però tan se val, el cas és que havies de pagar i et donàven un número (no un pitrall, sino una tarjeta que t'anaven perforant a cada control).

De bon matí he passat a buscar al sergi78 que estava el tio en pantaló curt a 0 graus esperant-me... A les 8:00 erem a Esparraguera on hem coincidit amb el ramon c i la M.Prat... poc després ha aparegut en jballesta i apa, cap a esmorçar que falta gent! Hem fet petar la xerrada mentres en sergi78 s'afartava amb el mega-croissant de xocolata (sort que li han posat 3 al final), al poc ha arribat en kiskejr i ja hem de sortit per "adecentarnos", a la sortida del bar trobem a vtorres que ens espera. A la sortida a xerrar amb el Manolito, Carles Martorell, guido, CarlosRubi, ... A punt de sortir veix al vikingote que em diu que ha pujat amb la su2103 però no la veig abans de sortir... Llàstima.

Total ens donen la sortida i ens enganxa al CarlosRubi, al kiskejr, al vtorres i a mi mateix en mig dels caminaires... si es de ser inútiles!!!! Total que en CarlosRubi i jo hem d'anar avanaçant com podem i perdem una mica de temps.

Al principi el deixo fer al CarlosRubi que per mi va un pel ràpid... Anem fotent-nos atxasos, sobretot a les primeres baixades... Agafem la pista que condueix al primer control on intento deixar-lo fora de combat a base de cops de colze però res, el tiu aguanta.

Poc després continua pujant per pista i ja veig que flaqueja una mica i ens posem a caminar, després ve un corriol quasi pla on començo a marxar i després un altre cop pista que es posa dreta o ja el deixo del tot! Arribo al segon control i encara em queda una mica de pujada, arribo a dalt sencer i comença una baixada o vaig a tota castanya!!!!! M'imagino que la Mireia no deu anar lluny i efectivament l'enganxo cap al km 9 i ja em quedo amb ella...

Arribem al tercer control després d'unes baixadetes maques per corriol (tot i que curtes) i ja encetem l'última gran pujada fins a Collbató. La Mireia m'ha dit que encara no habia caminat cap troç i que en aquesta última pujada segur que caminaria, que era dura... La pujada la fem bé, caminant a estones però a bon ritme i no em sembla tan dura...

Arribem a Collbató i, sorpresa, encara estàn el Koala, el Martox i la Cristina animant!!!!

Jo amb cara de patiment i la Mireia com si res

Poso cara d'esforç i, apa, cap al castell... Pujada potent però molt curta que fem suau perque hi ha un home amb pals que no ens deixa pasar... millor! Com sempre, a la baixada la Mireia es llança com una posesa fins a la carretera... Sort que la baixada és curta, com baixa la noia!!!! Després toca falsa pujada per pista que se'm fa llarga fins que ja agafem un corriol que planeja i per fi baixada fins a Esparraguera... Anem molt bé de temps i ja agafem un ritme d'entre 4:30 i 5:00 durant uns 4 o 5 km i arribem amb un temps de 2h 09'!!!!

Millor temps del que m'esperava, crec que tinc a tocar les 2 hores!!!! I molt bones sensacions. Quasi tothom ha millorat marca... La gent progressa adecuadament!!!! Moltes felicitats a tots!

A l'arrivada, com sempre, canvi d'impressions, cervessa, entrepà... ah! I per fi he conegut a la su2103!!!

Salut!

Defición del universo según "el maestro"

2010-01-25T23:39:00.000-08:00

Una evolución cósmica de 13600 millones de años que ha transformado la materia en vida y consciencia.

Carl Sagan

VIII Cursa 2 turons de Moià

2010-01-19T23:40:00.000-08:00

Aquest diumenge, dia 17 de gener, vaig fer la primera cursa amb pitrall del 2010... A les 9:00 ja estava a Moià per tal de recollir el pitrall i preparar-me per la sortida, a les 10:00 del matí. Feia un parell d'anys que anava darrera de fer aquesta cursa i, per fi, aquest any ha sigut posible.

És una cursa curta (10,7 km) però molt entretinguda, amb bastant corriol i, aquest any, amb molt de fang i encara amb una mica de neu i tot! Total, amb tots els ingredients per disfrutar com un porquet!!! Vaig coincidir amb la Mireia ja escalfant... Com sempre és un goig parlar amb ella!

Coincidint amb la Marta

Sortim pels carrers de Moià a un ritme viu però asumible totalment, a les últimes posicions com sempre. Aquí reconec a la Marta amb la qual també anirem coincidint durant la cursa. Aviat arribem a una pista i canviem l'asfalt pel fang... aviat també deixem la pista i encetem un corriol amb la primera pujada forta, més fang i primer tap... Però amb tot, en aquest punt comença "lo macu". El recorregur es fa molt atractiu, puja-baixa constant i algun troç planer per corriols molt guapos i amb unes vistes, en alguns llocs, impresionants.

Cap a mitja cursa hi ha una corda que ajuda a superar un important desnivell enfangat i on trobem un tap impressionant... jo crec que vàrem estar entre 5 i 10 minuts allà!!!!! Sort que la gent s'ho prenia amb filosofia, a mi em va venir perfecte per xerrar una setona amb la Mireia amb tranquilitat.

Quin estil!! La mireia darrera... Amb molt més estil

Una vegada superat aquest obstacle vàrem agafar un ritme ben còmode (per la Mireia no tant) i vaig poder disfrutar com un xinxol! L'última pujada per una pista fa una mica de mal a la Mireia però evidentment l'espero per acabar junts, tot i així a l'última baixada tècnica surt disparada com una boja i feines tinc a seguir-la!!!!!!! Per sort la baixada es curta i un cop a l'asfalt ja puc anar amb ella còmodament fins l'arribada! Com baixa aquesta noia!!!!

Finalment 1h17' aproximadament, molt satisfet, molt sencer i molt content!!!!!!

Razón y pasión...

2010-01-14T13:14:00.000-08:00

"La razón es la esclava de las pasiones, y debería limitarse a serlo, sin pretender nunca ejercer otra labor que la de servirlas y obedecerlas"

David Hume

Entrenillo Mitja Marató de la Vall del Congost

2010-01-12T01:39:00.000-08:00

Aquest diumenge m'he llevat a les 4:30 de matí (sí, heu llegit bé, 4:30!!!!) per anar a fer un entrenillo a Aiguafreda amb una bona colla de sonats. La qüestió era tastar els canvis en el nou recorregut de la Mitja de la Vall del Congost, que prometien ser mooolt divertits.

Sortiem a les 6:00 de la matinada, negra nit, amb frontals (vaig estrenar el meu flamant led senser H7) i amb un fred que pelava (-5 ºC). Erem 8 valents amb dos guies de luxe, la Mireia (mireiads) i l'Esteve (Avi Mena), que van aconseguir dur-nos a bon port amb només un parell de vacil.lacions.

Abans de nosaltres, concretament a les 5:30, havien sortit un altre grupet de "gruixuts" als que intentariem atrapar (i que no vàrem aconseguir fer-ho) i darrera nostre, a les 7:00, sortien els "palillos" disposats a donar-nos caça, cosa que només va aconseguir un d'ells, en Jaume (guido).

La veritat és que fins que no es va fer de dia anava una mica perdut i només m'ha quedat la impressió de que no hi ha ni un troç pla, o puja o baixa, i molt! Quant es feia de dia arribavem al punt més alt, on hi havia bastanta neu!!!

Després molta baixada, on ens va atrapar en Jaume, que anava com una bala, fins a l'última pujada dura (el paraiso), que deu-n'hi-do!!!! Finalment "sprint" fins al bar-restaurant "el desmai", on vàrem fer una S.T. fantàstica (me l'havia guanyat!!!)

Una bona S.T.

Recuperant forces

Finalment 4 hores 15 minuts que em van deixar tobet, tobet!!! Però molt satisfet!!! Això sí, em sembla que, o molt canvia el meu estat físic, o la marató haurà d'esperar al 2011!!!!

Canvi de vida...

2009-12-28T03:34:00.000-08:00

Bé, alguns ja sabeu alguna coseta, altres teniu alguna sospita i la resta, doncs simplement no en teniu n'idea. El fet és que el 2010, concretament l'1 de gener per fer-ho més rodonet, la meva vida donarà, per fi, un gir radical. Ho dic així, de forma genèrica, perque els canvis que es produïran son tan grans que afecten totes les vessants de la meva vida.

En primer lloc canvio de feina. Dit així no sembla gaire substancial, però resulta que la nova feina no està, diguem, aquí al costat de casa. Em vaig a treballar a la Guayana Francesa, concretament a Korou, per l'empresa Arianspace. I que vaig a fer allà? Doncs a llençar cohets... Bé, no els llençaré jo, però posaré el meu granet de sorra fent el software (almenys alguna part del mateix) que controla els sistemes propulsors dels cohets Arianes de la ESA. O sigui que si veieu a les noticies que algun cohet Ariane a fet figa, ja sabeu d'un que pot tenir cert grau de responsabilitat en aquest desastre!

Com us imagineu, en segon lloc, això provoca importants canvis a nivell personal... No us aburriré amb els detalls però aquests canvis son, de lluny, molt més importants que els laborals.

I bé, només us volía fer partíceps a tots els que seguiu en menor o major mesura aquest blog d'aquests aconteixements que han trasvalsat (espero que per bé), la meva vida. Com imagineu, les curses s'han acabat de moment per mi i la muntanya haurà d'esperar ja que, segons m'han informat, a la Guayana Francesa de muntanyes, poques i, en tot cas, no tindré temps de visitar-les!...

Això no és una despedida, és un fins aviat... Com sempre dic, salut a tothom i gràcies per la vostra amistat!

Reptes 2010

2009-12-23T11:15:00.001-08:00

Com sempre que arriben aquestes dates, un acostuma a fer balanç de l'any que està a punt de finalitzar i comença a barruntar a propòsit dels reptes i objectius per l'any que encetarem en uns dies.

En el meu cas m'agrada que tant el balanç com els reptes siguin generals, no només circunscrits a algun àmbit concret. Es a dir, tant el balanç com els objectius han de ser a nivell personal, profesional, esportiu, intelectual i moral... O sigui, qüasi res!!!!

Aquesta generalitat l'aplico no només al nombre d'ámbits, sinó als objectius i balanços de cada àmbit. Es a dir, no m'agrada concretar massa i, per tant, la valoració de l'any en curs i els objectius per l'any vinent han de ser prou generals i flexibles perque pugui sentir-me còmode amb ells i pugui, també, evitar frustracions innecessàries.

No entraré en el balanç del 2009, en cap àmbit (almenys en aquest post), i només comentaré quins seran els principals objectius esportius pel 2010:

II Cursa d'alta muntanya de Berga, el 16 de maig.

XVI Marató de muntanya de Sant Llorenç Savall, el 31 d'octubre.

Com veieu, un objectiu per la primera meitat de temporada i un altre per la segona meitat. A part d'acabar-les no em plantejo res més... Bé, sí... Gaudir-les!!!!!!! No cal dir que hi haurà molts més reptes, curses, sortides, etc... Però m'agrada improvitzar!!!! Per cert, estic obert a compartir objectius, reptes i qualsevol animalada, bestiessa o bretolada.

Salut!

Experiment...

2009-12-11T13:08:00.000-08:00

Avuí, després de completar la meva primera sortida muntanyera en solitari dels últims "ni m'enrecordo" mesos, m'he adonat de que, sense voler-ho, he fet un petit experiment en relació a aquest tema, es a dir, a les sortides a còrrer per la muntanya.

L'experiment a consistit en evaluar el grau de satisfacció obtingut amb:

1.- Una sortida amb un grup de persones

2.- Una sortida amb una persona

3.- Una sortida sol

Potser faltaria completar l'estudi amb una sortida amb un gos (o un altre animal de companyia) i una sortida amb una munió de persones (entenc munió com a grup de persones tan gran que, de fet, no coneixes a tots i cadascún dels integrants).

En tot cas, com que l'estudi no ha sigut premeditat, tampoc em podeu exigir que sigui exhaustiu... I ni tan sols que extregui una conclusió vàlida!!!

He de dir que cada modalitat té les seves avantatges i els seus inconvenients, com tot a la vida, i he de reconèixer, també, que les modalitats 1 i 2 depènen molt del grup de persones i de la persona en qüestió.

Una cosa m'ha quedat clara, tot i tenir algun avantatge, sortir sol és la pitjor opció, de llarg. No cal dir que es tracta d'una opinió personal, i trobareu els qui juren i perjuren que sortir sol és el millor que hi ha, que escolten la seva veu interior, es retroben a si mateixos, senten els ocells, inclús les papallones, etc. Bé, jo també sento aquestes coses (les papallones no) però no em compensa les coses que no puc fer quan surto sol (no les descriuré, imagineu-les).

Em quant a les altres dues opcions, genèricament no em sabria decantar per cap de les dues ja que son molt dependents de la persona o persones que m'acompanyen... Peeeeero, en concret, si m'he de decidir per una modalitat tenint en compte les sortides concretes que m'han servit com a base d'aquest rigurós estudi, em quedo clarament amb la opció 2, es a dir, sortir amb una persona. No cal que digui que tot el mèrit d'aquesta elecció el té la persona en qüestió!

Conclusions:

- Si surts sol, hi ha el que hi ha, o sigui tu... I en el meu cas no és gaire!

- Si surts amb un grup, que sigui catxondo, enrotllat, divers i amb molts malalts de muntanya.

- Si surts amb una persona, que sigui especial!!!

Salut!

Aturada tècnica...

2009-11-29T22:17:00.000-08:00

Després del disabte 21 de novembre que no he fet ni un km (corrents s'enten!). No estic lesionat, ni tocat, ni carregat... Almenys físicament!!!! Sembla que el clímax asolit aquell dia m'ha deixat una mica amb una sensació com de buidor.

Aquest cap de setmana m'he plantejat sortir tant disabte com diumenge, i tots dos dies m'he quedat a caseta calentó... I no tinc gaire clar quina és la causa.

Em feia mandra sortir sol? M'afecta el fred? Es tracta de quelcom més intern?

En tot cas un s'ha de moure per sensacions, i no només a l'hora de sortir a còrrer per la muntanya, i les sensacions no m'han impulsat a trescar des del dia 21... Que hi farem!

Primera MMPM

2009-11-23T01:15:00.000-08:00

Si nois/es, no m'he confós, ja sé que oficialment era la Primera MPM (Marató Pirata de Montserrat), però jo vaig fer la Primera Mitja Marató Pirata de Montserrat (MMPM).

Com molts sabreu, fa prop de tres anys que em dona per còrrer com les cabres per la muntanya i cada dia m'agrada més. Practicar aquest esport només fa que donar-me satisfaccions i aportar-me experiències inolvidables... Com la d'aquest disabte 21 de novembre del 2009.

Resulta que uns quants companys, principalment en Carles i en Pedro, es van treure de la màniga la idea de fer una marató de muntanya per Montserrat. Però havia de ser pirata, es a dir, sense pitrall (ja!), en autosuficiència (ja!) i segurament amb la participació de quatre eixalebrats (o com es digui) pirats per les bestièsses (Ja, ja i ja!)... Total que el que va sortir va ser una marató pirata, sí, però amb una marca del primer estratosfèrica de 4h 34' (en Jaume), amb tres habituallaments descomunals (millors que en moltes curses a les que he anat), col.locats perfectament i amb la participació d'uns 40 sonats... I de propina una mitja marató pels nenazas com jo!!!

El cas es que es va organitzar un entrenament-sortida-cursa magnífica en tots els aspectes, perque no us penseu que això és tot... Estava marcada amb cintes perfectament! Hi havia S.T. (Sessió Tècnica consistent en un dinar post-cursa, que va ser brutal), samarretes conmemoratives, diploma... Vaja, "Pa mear y no echar gota"!!!

Si encara em quedava algun dubte de que el dia va ser especial, el fet de tornar a escriure al blog sobre aquesta experiència, després de mesos de no fer-ho, m'ho ha confirmat.

A les 7:30 em presento a la sortida, a El Bruc, on em trobo al Jaume (que després faria el temps estratosfèric) ben espitòs. Ja porta el ganivet a les dents. També hi son el maratonito i el Carles Ventura. A les 8 hi ha la sortida dels màquines de la marató, els que tenen previst fer unes 5 hores, i els de la mitja marató. Abans han anat sortint grupets de la marató en funció del temps que estimaven fer (a les 5:30, a les 7:00, etc). Acaben d'arribar els altres tres màquines de la marató, en Farreti, en Sergi i en Rül, i la resta de la mitja, la 3a, l'Andrés, el CarlosRubi, el Lluc, l'Albert i la Mireia.

A les 8 en punt sortim, els quatre màquines surten com fletxes en fila india, el guido (Jaume) el primer, cames ajudeu-me! Nosaltres, una vegada la pols que han aixeca't aquests animalots es deposita a terra de nou, sortim de forma més pausada en direcció al camí dels francesos. Anem xerrant animadament per les pistes que ens aproximen a la pujada forta, una vegada encetem el camí dels francessos propiament dit cadascú agafa el seu ritme, jo em quedo amb la Mireia que penso que portarà un ritme una mica per sota del meu que em permetrà anar còmode... aviat me'n adono de que el ritme que porta és exactament el meu i de còmode... pse, pse!!

Tot i així anem xerrant, em va explicant les seves ascensions previes per aquell camí, quant temps triga ella, quant trigarem nosaltres, petita aturada on em mostra el plec de llibres, magnífic, ara trobem una indicació verda, per aquí aniries cap al Montgrós... A estones canta! És curiós com pot fer-se de curta una pujada tan bèstia! L'alegria de la Mireia se'm contagiava, d'alguna forma notava com n'estava de contenta, de feliç, i aquest virus s'encomana molt més ràpid que la gripe A... I amb molta més virulencia! Arribem a les escales finals i fem cim... fantàstic! Ara ja tinc la certessa que el dia serà inolvidable.

Fem reagrupament i foto. Comentem la jugada i cap avall, hem de baixar per la canal de Sant Jeroni fins a Santa Cecilia, on hi ha el primer habituallament (el segon pels de la MPM). Baixem tots juntets, intentant tenir cura de no caure (no tots ho aconsegueixen) i de no fer caure rocs que poden causar algun ensurt. S'ha d'anar amb peus de plom!!!! Tota la baixada la fem agrupadets i només al final em despenjo una mica (soc bastant cagadet en aquestes baixades tant tècniques). Arribem a l'habituallament després de creuar-nos al Joan (Alpenser) de la llarga, que ha sortit a les 4:00!!! A l'habituallament, enmig de la boira espera, fem petar la xerrada amb la dona del Carles (Montse) i l'Assumpta, comentem la jugada i sortim cap a Can Massana.

Ara, cadascú agafa el seu ritme i ens distanciem i disgreguem en grupets. Per davant marxen l'Andrés, la 3a, l'Albert, maratonito, el Lluc i el Carles Ventura, després la Mireia i jo, després el CarlosRubi. Per mi tot aquest troç ha sigut pràcticament místic. Ha sigut una horeta en que sembla que tot conflueixi en un ara i aquí. Rescato unes paraules que ha escrit la Mireia i que defineixen molt bé aquells moments:

"Anem fent, no hi ha gens de pressa, tinc la sensació que no voldria que s'acabés mai, està sent genial ARA I AQUÍ. Feia temps que no gaudia tant."

Les sensacions físiques, encara bones, el paissatge, la companyia i potser quelcom més inabastable, insondable fa que aquell trajecte entre Santa Cecilia i Can Massana m'hagi quedat imprés a la retina, al cor i a la ment amb foc roent. La conversa amb la Mireia fa que el que va ser una hora semblés un minut... vàrem atrapar al Pau, destil.lant com sempre bon rotllo per tots costats, que ens fa una foto on es pot llegir a les nostres cares la paraula felicitat... Parlem de temes transcendents, i no tant transcendents, tant se val, les estones en silenci es gaudeixen igual, disfrutant dels sons de les nostres pases. He de llegir l'Alquimista.

Arribem a Can Massana desrés de tornar-nos a creuar amb l'Alpenser (no l'atraparem!!!), on les dones del Jordipapiol i el bodi ens tenen preparat un banquet... Estic tant eufòric que em bec un Voll!!!!! La Mireia em mira amb cara de sorpresa... I no sap que comparteixo la seva sorpresa! Ens retrobem amb els companys de la curta, l'Albert es queda amb nosaltres i la resta van tirant.

Sortim per fer l'últim tram l'Albert, la Mireia i jo... Anem fent i xerrant xino-xano per pistes, contemplant els pallers, formacions rocoses singulars, fins que encarem l'última pujadeta fins al refugi. Les meves cames ja comencen a patir una miqueta però la Mireia continua cantant!!!! La seva alegria és molt més efectiva que l'ibuprofeno! Al refugi compartim tots tres un aquarius i encetem un troç de corriol i la baixada pel torrent del lloro. Aquí la Mireia i jo, portats per l'eufòria, marxem qüasi sense adonar-nos de l'Albert, que decideix que s'ho vol pendre amb calma.

Encara xarrem a estones, la Mireia es queixa de que és una llàstima no aturar-se més a contemplar tot el que aquestes muntanyes tenen per oferir-nos... I jo estic d'acord i m'envaeix per un moment la tristor en pensar que això s'acava... però la tristor és molt efímera, tant com triga en arribar el següent comentari de la Mireia, la següent cançoneta (si vols aigua ben frescaaa...) Encarem ja les pistes que porten a l'arribada... i ja hi som... fantàstic!!!!!

Ja ens esperen alguns dels obridors, el Pedro, la Rabassa, l'Alpenser... Comentaris, mans que s'entrelliguen, somriures... Quan he saludat més o menys a tots els que hi havien me'n adono que em falta una abraçada... l'Abraçada... Hem patit, hem rigut, hem xerrat, hem disfrutat i tot això és el que necessito transmetre-li a la Mireia... I ho faig en forma d'abraçada... és un GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES!!!!

M'han de fer fora de la zona d'arribada per tal que tingui temps de recollir la Lluïsa i la nena per la S.T... Jo volia quedar-me a veure arribar la gent!!!! Vaig en un núvol, dutxa ràpida i cap al Bruc... Arribem els últims i ens guanyem una ovació per tardons!!!! Molt bon ambient, més riures, batalletes, brindis, samarretes, diplomes... Com diuen els Koales: Que n'aprenguin!!!

I Cursa d'Alta muntanya de Berga

2009-05-14T02:00:00.000-07:00

Bueno, con algo de retraso pero aquí estamos, dispuestos a explicar mis batallitas por las montañas del Berguedà. Como siempre, uno se pregunta quien me manda a meterme en un embolao consistente en 31 km por montaña superando más de 2000 metros de desnivel positivo... Y también como siempre uno no encuentra una respuesta satisfactoria más allá de: "Porque yo lo valgo".

Total que por aquello de que me gusta la montaña y de que es una carrera en casa, allí me presento en compañía de mis buenos (y nuevos) amigos Andrés, Miguel y Teresa... Que tienen la deferencia de hacerme de taxistas ya que mi mujer, con nuestra hija de un mes, se niega a levantarse a esas horas para que yo me de el gustazo mientras ella espera más de 5 horitas.

Ya en la salida encuentro a más amigos, conocidos, etc. Cada vez disfruto más de estas cosas, casi más por el ambiente y el buen rollo que por la carrera en si! Saludo a Germán, con el que compartimos aventuras futbolísticas en el pasado y con el que, aunque aun no lo sabía, compartiría toda la carrera y haría que ésta fuera si cabe más divertida!

A las 9, puntulamente, salida y a los pocos metros ya subidón (en cuanto a desnivel, y bajadón en cuento a estado físico) durante 30 minutos hasta Queralt... Por suerte la organización tuvo la deferencia de no cerrar el control a los 30 minutos ya que de otra forma ahí habría acabado nuestra aventura después de 33 minutos. Así pues, contentos, iniciamos un llaneo y bajada por el camí dels bons homes que nos llevará a cruzar un riachuelillo antes de ascender de nuevo, primero a Espinalbet y luego a Corbera. Aun voy bien, la prueba es que no dejamos casi de charlar, ahora de esto, ahora de aquello.

En el pla de Corbera nos esperan amigos de Germán (y mios) que animan una barbaridad! Así que seguimos hasta el coll de l'oreller y pla de l'Estany para, seguidamente, iniciar el maravilloso sendero de la Baga de nou Comes... Que belleza por dios!!!! Quizás uno de los climax de mi aventura ya que es el punto en el que me encuentro mejor y disfruto más. Llegamos al tunel y después empezamos a subir suavemente hacia la font del Coix ya casi en Peguera, donde arrasamos con el control en previsión de lo que nos espera, nada menos que 600 metros de desnivel positivo en menos de 2 km... vamos pa mear y no echar gota!!!

La subida es una penitencia, todo el mundo con la mirada en el suelo, la mente a saber donde y "parriba"... Subir y subir... y subir... Luego giras a la derecha y a subir más... Y luego algo de nieve... ufff... después de 45 minutos subiendo empieza a suavizar... joer, por fin! Oigo campanas y pienso que desvarío, pero no, es un cencerro agitado por algún integrande del control de rasos de dalt!!! Ahhh, por fin el punto más alto!!! A bajar! Aquí he dejado un poco a German pero en la bajada me pilla sin problemas y seguimos juntos.

En este punto pequeña sorpresa, leches, deberiamos volver a subir un poco hasta rasos de baix pero seguimos bajando!!! Glup, hasta la base de la pista de las socas!!! Ufff... Eso significa que la subida hasta rasos de baix será peor! Como lo sabemos hacemos parada y fonda en el control, aprovechando que nuestra afición se ha desplazado también a ese punto para animar! Bueno, ya basta de hacer el bajo, así que arriba como se pueda... es lo que hay.

Por fin llegamos a rasos de baix, bajamos por los rassets, subimos un poco y ya cogemos la primera bajada seria y tècnica... Pa despeñarse vamos! Culo al suelo en algun tramo y abajo como se pueda, que las piernas ya no son lo que heran 20 km atrás. Por fin suaviza un poco la bajada, incluso llanea y llegamos a la font de Tagast... que fresquita! Donde hay un control, charla de rigor y a seguir bajando! Ahora la bajada es mejor y vamos tirando hasta Corbera, allí cogemos la pista y llegamos al control que precede a la última subida hasta la Figuerassa... Son 100 metros positivos solo pero como pican!!!!

En la cima de la Figuerassa ya lo vemos hecho... quedan 4 km!!!! Eso sí, vamos a tener que deshacer 700 metros positivos!!! Empezamos a bajar y Germán va algo más recuperado después de haber sufrido en las subidas y yo voy al revés, mis piernas empiezan a parecer palos e incluso me duelen... por lo menos no tengo rampas! Total que en plan "chiquito" bajo la Figuerassa (no hay otra forma) y llegamos al último control donde hay un ambiente brutal!!! Esto ya está hecho! De nuevo charla y seguimos con Germán ya oliendo la meta... Parecemos siameses.

Últimos km, entramos en el casco urbano, pasamos por detrás del castillo, recorremos algunas callejuelas y llegamos al paseo de la industria... Ya veo la meta! Me saludan compañeros que hace rato que han llegado y me espera mi madre y mi mujer, con mi hija en brazos... Me la pasa y entro con mi niña en brazos!!! Este és el auténtico clímax!!!! Entrada al unísino con Germán y yo con Maria en brazos... Soy feliz!!!!

Llegada triunfal

II Cursa de muntanya de Manresa...

2009-03-30T09:43:00.000-07:00

Ayer se celebró al ladito de casa la segunda edición de la carrera de montaña de Manresa... Era imposible resistirse! Ni el panorama que apareció ante mis ojos al levantarme por la mañana y mirar por la ventana, lluvia y barro a mansalva, ni el panorama que tenía en casa, con mi mujer fuera de cuentas, me hizo desistir! ;)

Así que, con algo de pereza, no os voy a engañar, me pongo manos a la obra y, voilà, me planto a recoger mi chip y mi dorsal. Saludo a Alba, la mujer de Xavier, que me comenta que ella correrá pero que Xavier sólo vendrá a la llegada a ver nuestra agonía final. También saludo a Just Sociats, un portento como atleta y un megaportento como persona... Esta es otra de las múltiples razones por las que me gusta este deporte, al ser una disciplina relativamente minoritaria, puedes conocer a los mejores del mundo, sí, del mundo, que además suelen ser peronas muy cercanas y a los que, como a ti, les encanta este deporte. Imaginaos, es como si los que os gusta el fútbol pudierais conocer a los cracks del barça, charlar animadamente con ellos, e incluso entrenar con ellos! Mola no?

Bueno, al ajo, calentamiento y ala, a correr... bueno, en mi caso a trotar ya que salgo perezoso, perezoso... El primer contacto con el barro llega a escasos 100 metros de la salida, joer, no veas como está todo! No pudo por más que reírme de mi mismo y de mis patéticos intentos por no ensuciarme demasiado... Pronto se me pasarían las tonterías!

Trote bisonte hasta la base de Collbaix, donde debía empezar la cronoescalada que se ha suspendido debido a las inclemencias meteorológicas (pero hay que subir de todas formas, que conste). Antes me ha dado caza Alba, a la que me aferro como una lapa, y saludo a Mireia a la que conocía por foros pero que no había saludado nunca personalmente.

Subimos hacia Collbaix en procesión... menuda cola! A ratos parados, podemos mirar el paisaje tranquilamente, comentar la jugada, hacer bromas... Y cuando caminamos, dos pasos adelante y uno atrás! Llegamos arriba y, venga, p'abajo! Vamos carenando y seguimos comentando la jugada, nos descolgamos por la cuerda (bendita) y encaramos el último repecho por pista... bueno, más que un repecho parece una pared! Pero dura poco y empieza una bajada rápida por pista, guapa, guapa, donde se puede correr como un loco... El control que debía estar al final del muro está a media bajada... Alba y yo nos atiforramos a agua... que sed! Seguimos bajando hasta llegar al río, cruzamos el puente colgante, menudo vértigo, 4 dedos sobre el nivel de la riera! Y empezamos a coger un ritmo constante y decente, por terreno algo más amable y liso. A mi me cuesta llevar coger el ritmo en llano, siempre me ha costado y prefiero mil veces subir o bajar que llanear, así que me cuesta seguir a Alba, por suerte ella en las subidas afloja y me recupero... pero cuando pilla el llano, joer, como tira!

Pasamos a gente y llegamos a un "corriol" muy guapo al lado de la riera que quizás tenga uno o dos kilómetros, una de las zonas más bonitas de la carrera, aquí es cuando voy mejor y quizás cuando Alba va más justa (está deseando que llegue el control, la sed se apodera de ella). Llegamos al control y hacemos parada y fonda, agua, plátanos, naranjas... todo bien peladito, que lujo! Igual estamos un par de minutos o más, nos cuesta arrancar pero nos ponemos manos a la obra. Uff, otra vez Alba se pone a ese ritmo! Aguanto como puedo hasta que llegamos al último repecho, en mitad del cual encontramos el túnel, este año con más visibilidad por suerte!!!!!

Acabamos la subida y cogemos una pista que me mata psicológicamente pero aguanto en plan jabato hasta que dejamos la pista para coger un "corriol" y pasar por una zona un poco "asquerosilla"... En ese momento me paro un momento a atarme los cordones de mi Trabucco izquierda... Diez segundos y, plas, ni rastro de Alba! Esta mujer huele la meta y se la llevan los demonios!

Voy haciendo como buenamente puedo, como no tengo liebre mi ritmo se resiente pero ya he hecho el trabajo hoy!!! ;) Última bajada en picado hasta pasar por debajo de la vía del tren y de cabeza hacia meta... entrada triunfal en meta, situada en la pista de atletismo (nuevita como está, daba un poco de lástima pisarla con las zapatillas llenas de barro!!!!)

Al final dos horas y cuarto rebozándome en el barro. Al llegar comento la jugada con Alba (para mi, oficialmente maquinorra), Xavier (Espero que el dedo siga en su sitio!), Just (felicidades por esa espléndida segunda posición!!), Mireia (ánimo que cada carrera es diferente!) y "pa casa" contento y feliz.

Salut!

kamaku...

2009-03-26T01:00:00.001-07:00

Estoy en una de esas semanas "tontas", en el buen sentido. El buen rollo que se apoderó de mi el domingo en Aiguafreda aun me dura y ando desde que me levanto hasta que me acuesto con una sonrisa en los labios (creo que incluso durmiendo). Cualquiera que me vea pensará que soy bobo o que estoy enamorado (ambas cosas ciertas, por supuesto!).

Además ya estamos en la recta final de nuestro embarazo (para los que no lo sepáis aún, voy a ser papi). Vamos, que la cosa está al caer. Aun así la euforia post-Aiguafreda me ha "obligado" a apuntarme a la II Cursa de muntanya de Manresa de este domingo... Estoy deseando volver a disfrutar corriendo! Eso sí, hasta una hora antes de la carrera no sabré seguro si puedo hacerla o no! ;) Habrá que llevar el móvil encima de todas formas.

Ayer salí por Collbaix (primera salida desde el domingo, hay que dejar tiempo a las piernas para recuperarse!) y volví a mis buenas sensaciones... que gustazo... Las piernas respondían, los pulmones también, la cabeza igual... Sólo la puñetera ampolla de la planta del pie derecho, pero que la verdad, no me quita el sueño. Espero hacer otra salida más antes de la carrera del domingo (tanto la salida como la carrera me las tomaré con calma para disfrutar al máximo) y sumar así unos 30 km aproximadamente esta semana... Ya llevaré 3 semanas a 30 km por semana, todo un éxito para mi.

Por cierto, el sábado se cambia la hora, con lo cual habrá luz hasta las 20:30. Conclusión, montaña a mogollón!!!!!

Salut!!!

XIII Media Maratón de montaña de la Vall del Congost

2009-03-23T11:31:00.000-07:00

Por primera vez este año he disfrutado como un bebé en una carrera... Quizás sea porque por primera vez este año he corrido una carrera de montaña, con todas las letras... c-a-r-r-e-r-a d-e m-o-n-t-a-ñ-a!!

Los antecedentes eran poco halagüeños, poco entrenamiento específico y fiasco total en una media maratón de asfalto en Berga la semana anterior. En resumen, todas las dudas y más!

Aun así las carreras por montaña son diferentes... Sin duda es lo que a mi me va y, desde ayer, domingo 22 de febrero de 2009, ya no queda ninguna duda... La cabra tira al monte... Y de que forma!

En total, 21 km exigentes, algo más de 1400 metros de desnivel positivo y 3 horas 15 minutos de disfrute qüasi orgásmico! No quiero aburriros con los detalles pero es que es un placer correr por la montaña, todo un lujo,y aun más si cabe compartir esa experiencia con tantas personas igualmente apasionadas por esa actividad!

Me fascina ser capaz, sólo con mis piernas y mis pulmones (sí, a veces con mi hígado y riñones y un par de...) , de salvar desniveles considerables en poca distancia, bajar pendientes pronunciadas como una cabra, saltar raíces, esquivar ramas, sortear riachuelos, ... Y disfrutar haciéndolo porque, al mismo tiempo, siento el aire fresco en mi cara, el aroma de hierba mojada, la tensión por el esfuerzo en mis músculos, ...

Si estáis pensando, este tio está zumbado, quizás es que no sé explicarme... o quizás es que intento transmitir algo que cuesta explicar e, incluso, tal vez, resulte imposible hacerlo... Como tantas otras emociones humanas!

Salut!

En marcha...

2009-02-24T00:08:00.000-08:00

No sé a vosotros, pero a mi eso de que los días se alarguen, las temperaturas se suavicen y los almendros florezcan me produce una alegría y un buen rollo descomunal. Tanto que incluso me anima a escribir una entrada en mi abandonado pero querido blog.

Os resumiré mi ausencia hivernal en pocas palabras, el embarazo de mi mujer sigue viento en popa (dentro de poco más de un mes seré ¿feliz? papá), mi rodilla ha dejado de dar la lata lo que me permite disfrutar de la montaña, el running, el footing y el sofing (ah, no, eso último lo podía hacer con la rodilla chunga) y sigo con trabajo, lo cual no es moco de pavo en los tiempos que corren (de echo sigo con dos trabajos, acordaos de www.ahorramovil.com).

Y ahora hablemos de futuro, en concreto de futuro próximo porque más allá del 27 de marzo, día en que mi mujer sale de cuentas y, por tanto, día en que conoceré a Maria (sí, ya sé que no nos hemos roto la cabeza con el nombre), mi primera hija, mi futuro está envuelto en una serie de interrogantes, como podréis imaginar. Pues como decía, mi futuro a corto plazo pasa por las siguientes prioridades:

1.- Terminar de acondicionar la habitación de la pequeñaja (cariñosamente hablando)

2.- Mantener mis dos trabajos.

3.- Mantener mi mujer (no creáis que será fácil, el embarazo las transforma!!)

4.- Disfrutar de mi rodilla! Y esto incluye:

4.1.- 8 de Marzo: Ruta dels tres monestirs (53 km). Aun por determinar ya que me parece un poco excesivo para mi estado de forma, pero bueno, quizás me líe la manta a la cabeza.

4.2.- 15 de Marzo: Media maratón de Berga con un modesto objetivo de bajar de 1:45 y un más ambicioso objetivo consistente en disfrutar como un camello.

4.3.- 22 de Marzo: Cursa de la Vall del Congost (versión "light" de 21 km). No me engaño, es una machada de 1900 metros de desnivel positivo, con un loable objetivo de terminarla de forma decente.

Y después de eso... A seguir disfrutando, aunque seguramente de forma distinta!!! ;)

Salut!

¿Un domingo cualquiera?

2008-12-15T10:38:00.000-08:00

El domingo pasado amaneció frío. Chispeaba. Mal día para salir a correr. Tenía buenas excusas para no asistir a la carrera, el deteriorado estado de mi rodilla derecha, el ambiente gris y gélido que se vislumbraba tras la ventana o simplemente lo calentito que se estaba en la cama.

Aunque también tenía excelentes motivaciones para asistir, era por una buena causa (la Marató de TV3 en favor de la enfermedades mentales graves), ya había pagado la inscripción, me gusta correr, ... Pero que bien se estaba en la cama!

Finalmente hubo una razón más poderosa que me hizo decidirme, una potente e irresistible fuerza que consiguió desenquistarme del mullido colchón de latex... mi mujer, que se dignó a acompañarme porque ya veía que por mis propios medios me sería imposible superar el umbral de la puerta de casa.

Y ahí estábamos de repente, a las 10:30 de la mañana, desayunando en un bar, con el dorsal en una mano y el cortado en la otra. Ya no me arrepiento y aun menos cuando vemos a Alba que nos comenta que tanto ella como Xavier correrán también (un día os hablaré de ellos y de sus dos hijos)... Esto se pone interesante.

Poco después, calentando, ya me encuentro con Xavier, él para calentar se ha metido ya 10 km con un desnivel de unos 500 metros calculo yo... Unos calientan así, otros calentamos con un cortado y haciendo ver que estiramos los gemelos...

Y casi sin más... PUM... La salida! Xavier viene a mi ritmo, parece contento de verme y tira de mi casi sin quererlo. Alba, su mujer, ha salido como una moto y nos cuesta pillarla... rectifico... me cuesta pillarla... Xavier va charlando tranquilamente. Finalmente, poco antes de media carrera nos agrupamos los tres, empieza una parte llana e incluso un poco en bajada... empiezo a notar la rodilla... un pinchacito... Y empiezan las dudas...

Ya pasado el ecuador decido aflojar un pelín... hay más bajada y la rodilla avisa cada vez un poco más... no parece grave pero no me fio... así que Alba empieza a irse de nuevo... Xavier mira a su mujer, me mira a mi, de nuevo a su mujer, está sopesando si aun la tiene a tiro... mientras calcula que la tiene a tiro se mantiene conmigo... pero a los pocos metros decide que cambia de pareja (y quien no!)

yo cojo un ritmo normal, sin bajarlo demasiado aunque sé que acabaré más rápido de lo que tenía previsto. Durante el resto de la carrera veo a la parejita a unos 50 metros, si apretara igual... pero mejor no... la cosa termina en bajada y no me fio... Finalmente menos de 25 minutos para hacer 5 km... una proeza en mi estado!

Contento y satisfecho... Mi primera carrera en dos meses! Y además en buena compañía!!!!

PD: Por la tarde escursión fugaz a Berga, a ver nevar por primera vez este año... y que nevada!!!!!

Mis primeros pasitos...

2008-12-11T05:47:00.000-08:00

Como algunos sabréis ando lesionado, en concreto "rodillamente" lesionado. A pesar de todo este último puente, llamadme valiente, cometí la osadía de reiniciar la actividad física en forma de carrerita corta al trote cochinero. Aunque aun no sé si calificar el resultado de tamaña irresponsabilidad como tímido éxito o pequeño fracaso, el resultado objetivo fue que mi rodilla derecha, en su afán por amargarme la vida, sigue regalándome perturbadoras molestias.

Y esto es como lo del vaso medio lleno o medio vacío, es decir, me alegro porque ya "sólo" son molestias y no llega a dolor? Me mosqueo porque "aun" tengo molestias a pesar del ascético e iniciático mes y medio de descanso que me he marcado?

De momento lo tomaremos por el lado del vaso medio lleno pues dicen que el optimismo ayuda a la recuperación de los moribundos, cual placebo. Así que alegría, puedo trotar de nuevo! Tiembla Kilian! Tiembla Gebreselasi o como se escriba tu nombre!

Sólo os diré una cosa. En mi primera salida, medio cojo, renqueante, tras dos meses de parón (no llega, pero así queda más impresionante) me he currado 32 minutos para hacer 5 kilómetros! Sé que tembláis imaginando dónde puedo llegar... Londres 2012? UTMB 2009? Tour de Francia 2010? Ironman 2009? Spiderman 2009?

Sólo en vuestra imaginación está mi límite!

Pupas...

2008-11-28T11:39:00.000-08:00

Como os dije en alguna entrada anterior, me gusta correr por la montaña... peeeero, para mi desgracia y desánimo, llevo un mes parado por culpa de una tendinitis en la cara externa de la rodilla derecha que se resiste a desaparecer.

Esta dolencia, tozuda como ella misma, dio al traste con uno de mis objetivos para este 2008, la "III Cursa Montserrat Nord", que no tuve más remedio que seguirla a través del foro de www.corredors.cat. Por cierto, desde aquí felicito a todos los valientes que se atrevieron con la canal de Sant Jeroni! Y en especial a Tenzing, o sea, Just Sociats, que aunque no pudo reeditar la victoria que pasó a manos de Ricard Hierro, paisano, consiguió una estratosférica segunda posición.

En todo caso, no es tiempo de más lamentaciones ya que tenemos aquí el 2009, lleno de objetivos que cumplir!!! De momento, para ir animándome, ya he añadido un par:

La Cursa d'alta muntanya de Berga
Completar mi primera maratón

Quizás en otro post os cuente algo más de estos dos objetivos... que no son moco de pavo! ;)

Salut!

Marte...

2008-11-16T08:48:00.000-08:00

He dicho Marte, no martes... En singular y con mayúsculas.

Pues sí, he de confesaros que soy un apasionado del espacio, la astronautica, la astronomía y esas rarezas. Últimamente sigo con especial interés los portentosos logros que se están consiguiendo en el camino que llevará a la humanidad a poner a un hombre (o dos, o tres) en la superficie de Marte... Y presumiblemente hacerlo regresar sano y salvo a La Tierra. Sin duda es algo que la humanidad está "destinada" a conseguir un día u otro, mi única duda es si yo podré ser testigo de tan fantástica gesta (sería un detalle por parte de la humanidad hacia mi humilde persona ya que me perdí la llegada a la Luna!).

El caso es que por ahora me conformo con seguir los pasos que se van realizando, pasos que a mi me parecen auténticas proezas de la ingeniería y la ciencia. Por si no lo sabíais tenemos tres naves orbitando Marte, dos de la NASA y una de la ESA, y dos rovers haciendo excursionismo sobre la superficie del mismo desde hace... 4 años! Acabamos de perder una nave que estaba posada en uno de los polos (se ha congelado literalmente, pero tranquilos, estaba previsto y ya había cumplido su misión).

Y lo que más me apasiona es lo que está por venir, incluso antes de que alguien, seguramente una misión conjunta entre muchos países, envíe un hombre a Marte. Ya hay previstas misiones muy interesantes como la MSL de la NASA, que es un laboratorio de ciencia móvil, la Phobos-Grunt de Rusia, que intentará traer muestras a La Tierra de una de las dos lunas de Marte (Phobos), Exomars de la ESA, también un rover o, ya algo más adelante, la Mars Sample Return de la ESA, ambiciosa misión que espera poder traer a La Tierra las primeras muestras de la superficie marciana. Por supuesto, aun más adelante y más incierta, se encontraría la primera misión en llevar a un hombre a la superficie de Marte... Ojalá pueda verlo!

Supongo que muchos pensaréis: "bueno, no es para tanto, que un avión vuele ya es una proeza, una de esas naves simplemente vuela más alto y más lejos". No os discutiré que no sea una proeza que un avión vuele, que lo es, pero no es la misma proeza que llevar a un hombre a la superficie de Marte y traerlo de vuelta vivito y coleando a La Tierra... Ni mucho menos!

Quizás en otro post os hablaré de algunos detalles relativos a estas misiones, como distancias, velocidades, temperaturas, retos tecnológicos, etc... Sólo como curiosidad, para que os hagáis una idea del reto que significa simplemente hacer aterrizar una nave en Marte, os pongo un vídeo de la simulación de lo que esperan sea el aterrizaje de la futura MSL (Mars Science Laboratory).

Un dato: Al iniciar el descenso la nave viaja a 20000 km/h y ya llevaba 10 meses recorriendo la distancia de La Tierra a Marte.

Me gusta escribir...

2008-11-01T10:23:00.000-07:00

Dicen los entendidos en el arduo y laborioso arte de la escritura que, por más que pese a quien pese, toda obra que aspire a ser leida por alguien más que no sea uno de nuestros seres allegados, léanse familiares y amigos, debe, ineludiblemente, contener un inicio explosivo, sobrecogedor, diferente, atractivo y, como no, absorvente. Si, además, aporta una sublime calidad literaria, una perfecta estructuración narrativa, una prosa fluida y ninguna falta de ortografía... ya no sirve.

Porque, no nos engañemos, ¿quien quiere hoy perder el tiempo descifrando algo como, "La grácil Susana, en un gesto rápido pero no por ello exento de belleza y suavidad, apuró el dulce y burbujeante néctar coronado de hielo que, para su goce y disfrute, aún quedaba en el bello recipiente de fino cristal de bohemia", cuando puede perfectamente entender lo sucedido con sólo leer, "Susana se acabó ávidamente la coca-cola en un santiamén"?

En estos tiempos que corren, tan pragmáticos como lúgubres, se impone la doctrina de lo fácil y rápido, de lo práctico e inteligible. Pero, ¿Es preferible engullir sin masticar para alimentarnos o, como afirman los menos, paladear sosegadamente para deleitarnos? Bajo mi modesto punto de vista creo que no existe una respuesta binaria a tan incisivo planteamiento.

Pero ustedes se preguntarán, y no sin razón, qué quiero decirles con todo este tratado, magistral si me permiten la licencia, sobre el qué y el cómo de la escritura. Mi objetivo es convencerles de que si ustedes son del parecer, respetablemente astuto sin duda, de que hay que alimentarse, lean este blog para saciar su apetito y si, bajo un punto de vista no menos loable, piensan lo contrario, léanlo también y saboreen este regalo para los sentidos, esta magna y colosal obra literaria edificada sobre una prosa aterciopelada y aderezada con unas gotas de intangible belleza.

Me gustan las matemáticas...

2008-10-25T09:11:00.000-07:00

... Sí, lo reconozco, soy uno de esos bichos raros a los que les molan los números, las ecuaciones, los problemas, etc.

Tengo especial predilección por las curiosidades matemáticas. Sí, sé lo que pensáis, puedo leerlo en vuestra mente:

"¡no existen curiosidades matemáticas, las matemáticas son simple y llanamente un rollo!"

Bien, pues discrepo... es más... discrepo enérgicamente... ¡y puedo demostrarlo!

Imaginaos que estáis con la pareja en casa un domingo por la tarde, acarameladitos, y llegan las pizzas que habéis encargado para devorar mientras miráis una peli (o el fútbol). Parecen iguales pero, claro, tú quieres la más grande… y eso significa calcular el volumen de ambas pizzas y luego elegir la que tenga un volumen mayor. Tu primera duda será, ¿cómo demonios se calcula el volumen de una pizza? Bien, eso ya te lo digo yo, así te ahorras la consulta en la wikipedia, el volumen de una pizza es equivalente a calcular el volumen de un cilindro, es decir, que deberás multiplicar la superficie de la base por su altura (sí, ya sé que parecen planas pero tienen “algo” de altura, ¿no?). Tu segunda duda será, ¿Cómo demonios se calcula la superficie de la base? Vale, lo respondo, pero desde luego si no lo recuerdas nunca participes en “¿Sabes más que un niño de primaria?”, la superficie de la base de una pizza es la superficie de una circunferencia (sí, ya sé que algunas son algo amorfas, pero hay que simplificar) y la superficie de una circunferencia es el radio de la misma al cuadrado multiplicado por PI (PI es 3,1416 más o menos). O sea, el volumen de una pizza es PI por el radio (distancia del centro al borde) al cuadrado por la altura. Muy bien, pongamos nombre a las cosas, supongamos que llamamos “A”, a la altura de la pizza (sí, ya sé que no es igual de alta en todos lados, pero simplifiquemos) y “Z” al radio de la misma. Entonces tenemos que la fórmula del volumen de la pizza es:

PI*Z*Z*A

¿Hay o no curiosidades matemáticas?

Cómo ahorrar en la factura del móvil...

2008-10-09T14:01:00.000-07:00

Sí, ya sé que a algunos de vosotros os sorprenderá el tema de esta entrada... ¡Es que soy politemático!

Bueno, al tema... ¿Alguno de vosotros se ha preguntado como hacer para ahorrar en la factura del móvil? Y no vale no llamar, aunque reconozco que es una buena forma de hacerlo.

Partamos de la premisa de que no vamos a dejar de usar el móvil y, es más, de que vamos a seguir usándolo aproximadamente siguiendo el mismo patrón que hasta ahora, es decir, manteniendo nuestros hábitos de consumo. Así pues, con estas premisas... ¿cómo podemos, a pesar de todo, conseguir ahorrar?

La respuesta parece sencilla: Elijamos el operador, el contrato y los servicios de ahorro que más se adapten a nuestros hábitos de consumo y lo contratamos... ¡Además incluso posiblemente nos regalen un móvil nuevecito!

Pero, ingenuos amigos, eso no es tan fácil! ¿Como demonios sé cuales son esos sevicios de ahorro, ese contrato y ese operador que tan bien se adapta a mis hábitos de consumo? La respuesta hasta ahora era: ¡Ni puta idea! ¡Entre el caos de ofertas, condiciones, letra pequeña, etc. No hay quien se aclare!

Pero alguien, por fin, a puesto algo de luz en todo esto... Ha llegado Ahorramovil. (música rimbombante)

Si tienes contrato con uno de los grandes (Movistar, Vodafone u Orange) esta web te permite enviar tus facturas en formato electrónico (descargadas desde la web de tu operador) y conocer en tiempo real cual es el mejor operador, contrato y servicios de ahorro para ti. Así de fácil.

¿Y funciona? ¡Vaya si funciona! Con más de 3500 facturas procesadas (más de 400000 llamadas analizadas), el ahorro medio se sitúa por encima del 30%, en dinerito contante y sonante, más de 200 euros al año de media! Como dato curioso puede deducirse que los españoles (20 millones de móviles de contrato) regalamos a las operadoras unos 4000 millones de euros al año por no tener el contrato que más nos conviene... repito... ¡4000000000€!

¿Pero como sé que realmente funciona, que no tiene truco, que no es un timo, que no hay ninguna operadora detrás, etc.? ¡Pues porque la web es mía! Bueno, mía y de mi buen amigo David, siendo ambos los artífices de este proyecto que tanto nos ilusiona. No hace falta decir que, a su vez, ambos hemos tenido la inestimable ayuda de muchas otras personas que no nombraré para no dejarme ninguna... ¡Gracias a todos!

Venga... ¡probadlo que encima es gratis! ¡Se aceptan sugerencias, consultas y críticas... constructivas!

Cómo sobreviví a la Matagalls-Montserrat

2008-09-22T10:31:00.000-07:00

Tenía pensado continuar mi nuevo y flamante blog con alguna entrada relativa a otra de mis muchas aficiones pero causas mayores, en concreto una causa mayor, me ha obligado a referirme de nuevo al tema montaña y, aunque no a correr por montaña, sí a caminar por la misma. Esa causa mayor no es otra que la XXIX travessa Matagalls-Montserrat.

Algunos os preguntaréis: ¿Qué es eso? Pues un paseo de 83,5 km desde Collformic, en la falda del Matagalls, hasta el monasterio de la sagrada montaña de Montserrat. Como se trata de un paseo de fin de semana los organizadores te conceden generosamente 24 horas para completarlo y se aseguran de que lo haces colocando controles de paso repartidos estratégicamente para evitar ciertas tentaciones en forma de agarro-coche-y-avanzo-algo o agarro-atajo-que-también-avanzo.

Algunos os preguntaréis: ¿Pero como se te ocurrió ni siquiera plantearte intentarlo? Me engañaron. Concretamente un compañero de trabajo de cuyo nombre no quiero acordarme utilizó técnicas sibilinas para convencerme. Entre sollozos me suplicó que lo acompañase a ver si así, en su tercera tentativa, conseguía terminarla.

Algunos os preguntaréis: ¿Y la acabaste? Milagrosamente sí. Después de 22 horas de agonía, desde las 7 de la tarde del sábado 20 de septiembre hasta las 5 de la tarde del domingo 21 de septiembre. Así pues, a las 17:00 del domingo, el que hasta entonces había sido mi amigo y yo pisamos la alfombra roja (textualmente) en la llegada y recogimos el ¿premio? que acreditaba nuestra proeza.

Algunos os preguntaréis: ¿Y que tal la experiencia? Mal. Personalmente 22 horas en el sofá viendo la tele me cansa... Imagináos 22 horas caminando! Fijáos en las fotos del antes y el después, observad ese abrazo de pura hermandad en la salida y comparadlo con el abrazo forzado, de judas, en la llegada. Mirad esos rostros desencajados, esa sonrisa forzada.

Antes

Después

Algunos os preguntaréis: ¿Pero y la recompensa del objetivo cumplido? Bueno, sí, eso hay que reconocerlo, a pesar de que el sentido común y la más simple lógica indicaría que intentar una locura de tal calibre sólo puede llevarnos al desastre, a pesar de que durante las 22 horas maldices mil veces el momento en que decidiste apuntarte a esa locura, a pesar de todo: Disfruté, gocé, sonreí... y volveré!

Me gusta...

2008-09-18T09:44:00.000-07:00

...Correr por la montaña.

Bueno, en general me gusta correr y, más en general, me gusta hacer deporte. O sea, que a todos los que os guste el deporte, en particular correr y, más en particular, correr por la montaña (o, en otra variante que también me gusta mucho, caminar por la montaña), aquí encontraréis un fanático, friki o, simplemente, aficionado a esa costumbre tan rara.

Os pongo un poco al corriente de lo que suelo visitar en la red en relación a este tema, con lo que os haréis una idea de por donde van los tiros:

http://www.corredors.cat/
http://www.ropits.com/
http://www.atletisme.com/
http://www.feec.org/
http://www.xaviermartorell.com/
http://www.malfieten.com/
http://maryannholdmyhand.blogspot.com/

Vale... Esto por un lado... Por otro lado os pongo al corriente también de mis próximas "proezas" en este terreno:

20-21 de septiembre: Matagalls-Montserrat. 84 km.
28 de septiembre: I Cursa Barraques de Vinya, Viladordis (Manresa). 23 km.
5 de octubre: II Travessa Circutor-Montserrat. 20 km.
12 de octubre: XX cursa de fons a Sant Muç, Rubí. 10 km.
26 de octubre: Mitja marató de muntanya de Sant Llorenç Savall. 21 km.
9 de noviembre: III Cursa Montserrat Nord. 26 km.

Como podéis ver no intentéis buscarme en carreras de menos de 10 km, las cosas que me gustan quiero que duren lo más posible!

Y todo esto para que os lo cuento? Pues por muchas razones:

1.- Conoces una carrera por montaña la mar de chula? Dímelo!
2.- Quieres ir a entrenar por la zona de la carrera de Montserrat Nord y buscas compañero de escapadas? Házmelo saber!
3.- Vas a montar un entrenamiento en tu zona que mola mucho? No te lo guardes para ti!
4.- Consultas una web sobre el tema interesante? Sóplamelo!

5.- Conoces a Kilian Jornet? Felicidades!

6.- Crees que podemos llevarnos bien? Pues yo también! Así que ponte en contacto conmigo!

Bueno, y basta ya de rollo, creo que ha quedado claro que me gusta correr... en particular por montaña... Así que en este blog seguirás leyendo sobre esto en futuras entradas!

Bienvenido!

Qué...

2008-09-18T09:40:00.000-07:00

Aquí voy a vomitar todo aquello que, por una u otra razón, me resulte interesante, entretenido, curioso, sugerente, intrigante, estimulante, etc. Siento no poder daros una idea concreta de qué es lo que vais a encontraros aquí, pero intentaré huir como de la peste de todo aquello que sea anodino, soso, irrelevante, triste, etc.

En todo caso, espero que el generalismo de este blog conecte con todos aquellos de vosotros a los que no os gustan sólo los coches, o sólo los ordenadores, o sólo la cocina, o sólo la montaña, o sólo el fútbol, sino que os gustan también los coches, también la montaña, también la cocina, también el fútbol...

Manos a la obra!