miércoles, 6 de octubre de 2010

Salomon Torture Trails Cavalls del Vent

S'ha d'estar una mica tarat per intentar fer 84 km "i pico" (el pico importa) amb 12000 metres acumulats (6000+) en menys de 24 hores a "pota pelà". Doncs això és el que vaig fer el cap de setmana pasat i, sí, això implica que estic tarat.

No us donaré el tostón amb el perquè d'haver-me apuntat, amb els entrenos qüasi tan intensos i divertits com la cursa, amb els neguits i els dubtes que em surgien a mesura que s'apropava el dia... El cas és que un dissabte a les 7:00 em pasen a buscar en Martox i l'Alba per portar-me a l'escorx... Perdò, a la idílica vila de Bagà, on començava i acabava la cursa.

Durant el trajecte quatre consells del mestre que intento asimilar instantàneament i en arribar a Bagà, retrobament amb vells coneguts, a quin més sonat, que sempre es un plaer tornar a saludar. En Clave "talla-xuletons etílics", en Sergi "cotsito", en Farreti "el loco de la coleta", en Ballestita "con un par de palos"... A esmorzar! Noves rialles, batalletes, el Sergi que porta el camelback del Kilian (a no, que era el seu), en Farreti que diu que pujarà tranquil al niu en 2 hores (sic), en Ballestita que diu que ve amb mi els primers km (pfff)... En fi, va que hem de sortir!

Em planto a la sortida on saludo a més coneguts, l'Sting que ens farà un seguiment, en Joaquin "elprimo", en Manels, l'Agustí amb qui compartirem molts moments, el Pedro amb qui compartirem encara més moments, l'Angela amb que haviem de compartir molts moments (?)... I molta gent amb pinta de còrrer un colló i mig, amb cares de velocitat tot i estar aturats encara, amb posat impolut, full-equip... Joer que foto jo allà al mig? Però si el meu camelback te fongs al tub de plàstic!!!! (gràcies ballestita per recordar-m'ho!!!!)

Total que l'Angela ens mig obliga a posar-nos davant, per evitar taps (juas)... sí, just darrera d'un tal kilian que es veu que és campió de l'univers de pujar al kilimanjaro i campió de la galaxia d'esquiar pels alps. Vamos que el Pedro i jo ens mirem amb cara de poker... "no hay más ke desí".

Cara de "que hago yo aquí"

Musiqueta i sortida!!! 10 metres i ja no veig ni a l'Angela ni al Ballestita, i a sobre ens parem a saludar al guido (la ma) i a la Mireia (petons), amb la qual cosa ja ens hem quedat en Pedro, el joaquin, l'Agustí i jo. Poc després em truca la dona:

- Com ha anat la sortida? Vas bé?
- Dona si no vaig bé ara malament!
- Et paso a la Maria? -té 1.5 anys (sóc de ciències)
- Va però ràpid que em desconcentro -Murmuris i comentaris "jocosos" dels runners del voltant.
- papa khjfd jdfuer jide jij jdiej ijdeij ide!!!!!
- Ah si? Que guapa la Mariaaaaaaaa!!!! Que jugues amb la mama?
- oideijrfoij oiedj joide jo ojdeoj!!!!
- Ahhh!!! Mollt bé! Aixì m'agrada!!!! -riures dels walkers, es que hi havia un tap.
- oweoi dkoe owsi oiwosdiso iws
- Si val, val, dona-li el telèfon a la mama, corre.
- ewdeiooideoio edo iode ipde

No cal aprofundir més. Els taps ens permeten pujar a ritme relaxat i tot i així ens posem al Rebost amb el temps esperat (1:35 aprox). Salutacions, aturada curteta i sortida cap al niu. Aquí ja es queda enrera el Joaquin, no el tornarem a veure. El Pedro marca un ritme que a mi em sembla ràpid, que coi, que és ràpid! Ja arribant a dalt trobem al Guido, la Mireia i l'Sting... Quins payos/es!!!!!

Arribem al niu amb 3:15, més ràpid del que tenia previst, però bé, ja està fet. Comencem a carenejar portant un ritme còmode. Ara és al Pedro a qui truquen, com que no hi ha taps vaig fent, ja m'atraparà. Pujo a penyes altes, paso pel coll del Moixeró, baixo la primera part de pista cap al Serrat, corriol, més pista i arribo al Serrat amb 5:55, més ràpid del previst. Val, doncs aprofito per esperar al Pedro. Als 10-15 minuts arriba i ja podem tirar cap a Cortals.

Mentres esperava m'he refredat i m'ha vingut mal a les cames (com sempre quan porto 5-6 hores de cursa), així que toca drogar-se. Sant Ibu al rescat!! Fins que no fa efecte tinc el meu primer moment "xunguillo". El Pedrito tiba el jodio i jo xupant roda creuant els dits perque Sant Ibu es manifesti per fi... Les pregaries fan efecte finalment i a mig camí a Cortals ja soc persona un altre cop. Baixant cap a Cortals trotem però el Pedro comença a tenir problemes a l'abductor i els qüàdriceps (als abductors ja havia tingut abans) així que baixem el ritme i arribem a Cortals.

Els dos protas. Tú, el de la dreta, riu, riu, que ja t'ho trobaràs!!

Saludo al gran Massa, al Marc i la Silvia. Em diuen que ha abandonat el galàctic Kilian (i a mi qué, no crec que l'haguès atrapat pas), i l'Angela que fa una hora que ha pasat!!!! La mare que la va parir!!!! Aquí hi ha pa amb tomàquet i embutit... Joer quin luxe... llàstima que la Voll s'ha acabat, tot i així en Pedro es compra una birra que el revifa.

Sortim amb l'Agusti, que arriba poc després que nosaltres a Cortals, i un a mic seu (i el Pedro, es clar!). Fins a Vimboca ben juntets tot i que jo em trobo bé per tibar. Després, la resta de la pujada, a la meitat de la qual rebo una altra trucada del meu amic Vicente... Per sort no hi ha qüasi covertura perque no està l'assumpte per converses gaire llargues. Durant aquesta segona part de la pujada ens distanciem de l'Agustí & company, i a la baixada fins a Prat d'Aguiló anem fent xino-xano ja que al Pedro li costa còrrer (i per si fos poc li va donant patades a les pedres per posar més èpica a la cosa). Arribem a Prat d'Aguiló just quant es fa de nit, en 10 hores clavadetes.

Ens abriguem, mengem uns deliciosos macarrons que no saben a res (sort del caldo que això sí que entra que no vegis! Em foto dues tasses), ens posem els frontals i apa, que no ha sigut res, només queda aproximadament la meitat!!!! Amb la caiguda de la nit i la pujada exigent ens ve a sobre els moments de silenci i introspecció augmenten. Això em fa adonar-me que fa estona que tinc la música de Pocoyó enquistada al cervell. Tot i que m'acompanya pràcticament desde la sortida, ara es fa més evident i es qüasi com si portés un punyetero MP3 amb una única cançó o, millor dit, amb un únic troç de cançó... Gràcies Maria!

Els dos protas contentos i feliços

Arribem a la serra pedregosa i ho agraeixo perque el Pedrito m'ha portat amb el ganxo el cabroncete... Potser s'ha recuperat del tot! A dalt, al puja baixa marco jo el ritme, un caminar ràpid que ens fa arribar a l'inici de la baixada amb digne celeritat. Aquí el Pedro es comença a queixar de qüàdrices i abductor. No pot còrrer. Jo estic bé i podria trotar, però no em fa res caminar per seguir junts. Comença a insistir que tiri però penso que no val la pena, en companyia els km pasen millor. Fa un intent sibil.lí de despenjar-se aturant-se a pixar... Jo també m'aturo. Remuga. Vol que marxi, que tiri. Li dic que no tiro, que a aquell ritme vaig bé però em diu que ell no va bé a aquell ritme, que encara que no vulgui apreta més del compte per tal de no fer-me de lastre. Llavors entenc que potser el millor és que vagi tirant i li dic que jo segueixo a aquell ritme i que si vol que ell baixi el seu, que jo no l'espero... Dit i fet.

Encara no he arribat a la pista i ja em trobo sol com un mussol, comença una altra cursa... més fosca, més trista, més solitària... Només amb jo i en Pocoyó. A la pista començo a còrrer i avanço gent, encara em sento bé.... Trucada! La meva dòna un altre cop. Bla, bla, bla... I em pasa la nena!!! Noooo!!! No em puc moure perque es perd la covertura, i la nena bla, bla, bla, i jo "dona-li el telèfon a la mama corre!!!" i ella "kjd joi edjoi jediodj owsjdsxnkjnsa", i així 20 vegades, i em tornen a pasar tots els que havia pasat correns que em miren amb cara de poker... Al final m'atraparà el Pedro i tot! Em fa cosa penjar el telèfon amb la meva nena disertant sobre Pato, Eli, Lula, Pajaroto i Pocoyó!!!!! Per fi la mare li agafa el teléfon i em diu "encara estàs?"... Pffffffff!!!!

Total que arribo a l'estàssen una mica mosca, qüasi no m'aturo i apa, cap a Gresolet... La mare que em va parir... Quina baixada més puta. Relliscosa. Plena d'arrels llefiscoses, pedres lliscants, aaaaarg! Que lent que és baixar per aquí! Em sobren els pals... Em sobra tot! M'atrapen l'Agusti i l'amic i fem la resta de la baixada junts, sort d'haver-los trobat! A Gresolet tinc el segon i últim moment "xungo". La baixada m'ha deixat tocat, crec que més anímicament que físicament, però necessito encomanar-me al sant que abans ja ha vingut al rescat... I després de 14 hores Sant Ibu torna, aquest cop acompanyat per Sant Gel.

I encara no m'havia pres cap Ibu

Surto a encarar la pujada al coll de la Bauma, l'Agusti i el seu amic ja han sortit abans. La primera part, mentre no se m'apareixen els sants, vaig arrosegant cos i ànima, però a mitja pujada arriba la il.luminació. Començo a recuperar sensacions, inclús torna Pocoyó (fins i tot ell m'havia abandonat).

Arribo al coll de la Bauma i em poso a correr... Bé, a còrrer és un dir. A mi em semblava que corria, però em costava anar a 6 km/h. Tot i així enganxo a l'Agusti i els paso, ja no tinc esma ni d'aturar-me, necessito anar al meu ritme, tant malament em senta anar més ràpid com més lent. Les cintes reflectants de vegades m'espanten, em semblen tius fent-me senyals o gestos estrafolaris!!! A vegades sento sorolls just darrera el meu clatell i em giro espantat... Collons el subconscient com apreta!!! Arribo a Sant Martí recuperat físicament, m'aturo poc i encaro els empedrats amb decisió. Em fa una mica de neguit com creuar el riu tants cops , de nit i, potser, moll. Però no és tan greu. Els 3 primers km de pujada els faig en un plis-plas, l'últim ja em costa més. He fet tota la pujada sól com un mussol!!!! Quina sensació!!!!

Just quant arribo al Sant Jordi una altra trucada... Noooo!!! Ah! Un moment, no és la meva dona, és l'Angela! La mare que la va parir, ja ha arribat!!!! Joer quina alegria!!! Ja tenia por que li vinguès un "xungo" dels bons perque pensava que era del meu nivell més o menys, però estava clar que la meva percepció era errònea, de coco és infinitament superior!!!!!

La trucada em dona ànims. Si ella ha arribat jo també arribo "fijo". Només queda el coll d'escriu, si ella l'ha pujat jo també! Així que avall!!!! Estic mentalitzat i avanço amb determinació. Encaro l'última pujada amb calma sabent que és curta, que és finita. Efectivament tot s'acava, la pujada i el GPS que ha dit prou, els cabrons de Garmin em van dir que el 310XT durava 20 hores, una merda, en poc més de 18 hores ha fet llufa.

Toca pista infernal, la conec i no m'espanta, al Sant Jordi tenía 2:30 per arribar en menys de 20 hores... Ho tinc controlat, no em cal còrrer gaire. Arribo a l'asfalt. Trucadeta al meu Pare perque em vingui a buscar, en menys d'una hora estic! Començo a còrrer i avanço encara un trio molt eixerit... I m'avança una noia que va lleugera com una ploma (serà una visió?), tan se val, això ja està, arribo al camping, entro al poble... Pujadeta final per putejar una mica, baixada d'escales per putejar una altra micona.... Arribada triunfal!!!!!!! Bé, triunfal sí, però en la intimitat, només la dona que et demana el número de dorsal i jo... I Pocoyò.