martes, 28 de diciembre de 2010

El dinero no da la felicidad?

Cuando era joven creía que el dinero daba la felicidad... Ahora estoy totalmente seguro.

Leído por ahí

Mente y cerebro

Hay que tener la mente abierta, pero no tanto como para que se nos caiga el cerebro.

R. Feynman

miércoles, 6 de octubre de 2010

Salomon Torture Trails Cavalls del Vent

S'ha d'estar una mica tarat per intentar fer 84 km "i pico" (el pico importa) amb 12000 metres acumulats (6000+) en menys de 24 hores a "pota pelà". Doncs això és el que vaig fer el cap de setmana pasat i, sí, això implica que estic tarat.

No us donaré el tostón amb el perquè d'haver-me apuntat, amb els entrenos qüasi tan intensos i divertits com la cursa, amb els neguits i els dubtes que em surgien a mesura que s'apropava el dia... El cas és que un dissabte a les 7:00 em pasen a buscar en Martox i l'Alba per portar-me a l'escorx... Perdò, a la idílica vila de Bagà, on començava i acabava la cursa.

Durant el trajecte quatre consells del mestre que intento asimilar instantàneament i en arribar a Bagà, retrobament amb vells coneguts, a quin més sonat, que sempre es un plaer tornar a saludar. En Clave "talla-xuletons etílics", en Sergi "cotsito", en Farreti "el loco de la coleta", en Ballestita "con un par de palos"... A esmorzar! Noves rialles, batalletes, el Sergi que porta el camelback del Kilian (a no, que era el seu), en Farreti que diu que pujarà tranquil al niu en 2 hores (sic), en Ballestita que diu que ve amb mi els primers km (pfff)... En fi, va que hem de sortir!

Em planto a la sortida on saludo a més coneguts, l'Sting que ens farà un seguiment, en Joaquin "elprimo", en Manels, l'Agustí amb qui compartirem molts moments, el Pedro amb qui compartirem encara més moments, l'Angela amb que haviem de compartir molts moments (?)... I molta gent amb pinta de còrrer un colló i mig, amb cares de velocitat tot i estar aturats encara, amb posat impolut, full-equip... Joer que foto jo allà al mig? Però si el meu camelback te fongs al tub de plàstic!!!! (gràcies ballestita per recordar-m'ho!!!!)

Total que l'Angela ens mig obliga a posar-nos davant, per evitar taps (juas)... sí, just darrera d'un tal kilian que es veu que és campió de l'univers de pujar al kilimanjaro i campió de la galaxia d'esquiar pels alps. Vamos que el Pedro i jo ens mirem amb cara de poker... "no hay más ke desí".

Cara de "que hago yo aquí"

Musiqueta i sortida!!! 10 metres i ja no veig ni a l'Angela ni al Ballestita, i a sobre ens parem a saludar al guido (la ma) i a la Mireia (petons), amb la qual cosa ja ens hem quedat en Pedro, el joaquin, l'Agustí i jo. Poc després em truca la dona:

- Com ha anat la sortida? Vas bé?
- Dona si no vaig bé ara malament!
- Et paso a la Maria? -té 1.5 anys (sóc de ciències)
- Va però ràpid que em desconcentro -Murmuris i comentaris "jocosos" dels runners del voltant.
- papa khjfd jdfuer jide jij jdiej ijdeij ide!!!!!
- Ah si? Que guapa la Mariaaaaaaaa!!!! Que jugues amb la mama?
- oideijrfoij oiedj joide jo ojdeoj!!!!
- Ahhh!!! Mollt bé! Aixì m'agrada!!!! -riures dels walkers, es que hi havia un tap.
- oweoi dkoe owsi oiwosdiso iws
- Si val, val, dona-li el telèfon a la mama, corre.
- ewdeiooideoio edo iode ipde

No cal aprofundir més. Els taps ens permeten pujar a ritme relaxat i tot i així ens posem al Rebost amb el temps esperat (1:35 aprox). Salutacions, aturada curteta i sortida cap al niu. Aquí ja es queda enrera el Joaquin, no el tornarem a veure. El Pedro marca un ritme que a mi em sembla ràpid, que coi, que és ràpid! Ja arribant a dalt trobem al Guido, la Mireia i l'Sting... Quins payos/es!!!!!

Arribem al niu amb 3:15, més ràpid del que tenia previst, però bé, ja està fet. Comencem a carenejar portant un ritme còmode. Ara és al Pedro a qui truquen, com que no hi ha taps vaig fent, ja m'atraparà. Pujo a penyes altes, paso pel coll del Moixeró, baixo la primera part de pista cap al Serrat, corriol, més pista i arribo al Serrat amb 5:55, més ràpid del previst. Val, doncs aprofito per esperar al Pedro. Als 10-15 minuts arriba i ja podem tirar cap a Cortals.

Mentres esperava m'he refredat i m'ha vingut mal a les cames (com sempre quan porto 5-6 hores de cursa), així que toca drogar-se. Sant Ibu al rescat!! Fins que no fa efecte tinc el meu primer moment "xunguillo". El Pedrito tiba el jodio i jo xupant roda creuant els dits perque Sant Ibu es manifesti per fi... Les pregaries fan efecte finalment i a mig camí a Cortals ja soc persona un altre cop. Baixant cap a Cortals trotem però el Pedro comença a tenir problemes a l'abductor i els qüàdriceps (als abductors ja havia tingut abans) així que baixem el ritme i arribem a Cortals.

Els dos protas. Tú, el de la dreta, riu, riu, que ja t'ho trobaràs!!

Saludo al gran Massa, al Marc i la Silvia. Em diuen que ha abandonat el galàctic Kilian (i a mi qué, no crec que l'haguès atrapat pas), i l'Angela que fa una hora que ha pasat!!!! La mare que la va parir!!!! Aquí hi ha pa amb tomàquet i embutit... Joer quin luxe... llàstima que la Voll s'ha acabat, tot i així en Pedro es compra una birra que el revifa.

Sortim amb l'Agusti, que arriba poc després que nosaltres a Cortals, i un a mic seu (i el Pedro, es clar!). Fins a Vimboca ben juntets tot i que jo em trobo bé per tibar. Després, la resta de la pujada, a la meitat de la qual rebo una altra trucada del meu amic Vicente... Per sort no hi ha qüasi covertura perque no està l'assumpte per converses gaire llargues. Durant aquesta segona part de la pujada ens distanciem de l'Agustí & company, i a la baixada fins a Prat d'Aguiló anem fent xino-xano ja que al Pedro li costa còrrer (i per si fos poc li va donant patades a les pedres per posar més èpica a la cosa). Arribem a Prat d'Aguiló just quant es fa de nit, en 10 hores clavadetes.

Ens abriguem, mengem uns deliciosos macarrons que no saben a res (sort del caldo que això sí que entra que no vegis! Em foto dues tasses), ens posem els frontals i apa, que no ha sigut res, només queda aproximadament la meitat!!!! Amb la caiguda de la nit i la pujada exigent ens ve a sobre els moments de silenci i introspecció augmenten. Això em fa adonar-me que fa estona que tinc la música de Pocoyó enquistada al cervell. Tot i que m'acompanya pràcticament desde la sortida, ara es fa més evident i es qüasi com si portés un punyetero MP3 amb una única cançó o, millor dit, amb un únic troç de cançó... Gràcies Maria!

Els dos protas contentos i feliços

Arribem a la serra pedregosa i ho agraeixo perque el Pedrito m'ha portat amb el ganxo el cabroncete... Potser s'ha recuperat del tot! A dalt, al puja baixa marco jo el ritme, un caminar ràpid que ens fa arribar a l'inici de la baixada amb digne celeritat. Aquí el Pedro es comença a queixar de qüàdrices i abductor. No pot còrrer. Jo estic bé i podria trotar, però no em fa res caminar per seguir junts. Comença a insistir que tiri però penso que no val la pena, en companyia els km pasen millor. Fa un intent sibil.lí de despenjar-se aturant-se a pixar... Jo també m'aturo. Remuga. Vol que marxi, que tiri. Li dic que no tiro, que a aquell ritme vaig bé però em diu que ell no va bé a aquell ritme, que encara que no vulgui apreta més del compte per tal de no fer-me de lastre. Llavors entenc que potser el millor és que vagi tirant i li dic que jo segueixo a aquell ritme i que si vol que ell baixi el seu, que jo no l'espero... Dit i fet.

Encara no he arribat a la pista i ja em trobo sol com un mussol, comença una altra cursa... més fosca, més trista, més solitària... Només amb jo i en Pocoyó. A la pista començo a còrrer i avanço gent, encara em sento bé.... Trucada! La meva dòna un altre cop. Bla, bla, bla... I em pasa la nena!!! Noooo!!! No em puc moure perque es perd la covertura, i la nena bla, bla, bla, i jo "dona-li el telèfon a la mama corre!!!" i ella "kjd joi edjoi jediodj owsjdsxnkjnsa", i així 20 vegades, i em tornen a pasar tots els que havia pasat correns que em miren amb cara de poker... Al final m'atraparà el Pedro i tot! Em fa cosa penjar el telèfon amb la meva nena disertant sobre Pato, Eli, Lula, Pajaroto i Pocoyó!!!!! Per fi la mare li agafa el teléfon i em diu "encara estàs?"... Pffffffff!!!!

Total que arribo a l'estàssen una mica mosca, qüasi no m'aturo i apa, cap a Gresolet... La mare que em va parir... Quina baixada més puta. Relliscosa. Plena d'arrels llefiscoses, pedres lliscants, aaaaarg! Que lent que és baixar per aquí! Em sobren els pals... Em sobra tot! M'atrapen l'Agusti i l'amic i fem la resta de la baixada junts, sort d'haver-los trobat! A Gresolet tinc el segon i últim moment "xungo". La baixada m'ha deixat tocat, crec que més anímicament que físicament, però necessito encomanar-me al sant que abans ja ha vingut al rescat... I després de 14 hores Sant Ibu torna, aquest cop acompanyat per Sant Gel.

I encara no m'havia pres cap Ibu

Surto a encarar la pujada al coll de la Bauma, l'Agusti i el seu amic ja han sortit abans. La primera part, mentre no se m'apareixen els sants, vaig arrosegant cos i ànima, però a mitja pujada arriba la il.luminació. Començo a recuperar sensacions, inclús torna Pocoyó (fins i tot ell m'havia abandonat).

Arribo al coll de la Bauma i em poso a correr... Bé, a còrrer és un dir. A mi em semblava que corria, però em costava anar a 6 km/h. Tot i així enganxo a l'Agusti i els paso, ja no tinc esma ni d'aturar-me, necessito anar al meu ritme, tant malament em senta anar més ràpid com més lent. Les cintes reflectants de vegades m'espanten, em semblen tius fent-me senyals o gestos estrafolaris!!! A vegades sento sorolls just darrera el meu clatell i em giro espantat... Collons el subconscient com apreta!!! Arribo a Sant Martí recuperat físicament, m'aturo poc i encaro els empedrats amb decisió. Em fa una mica de neguit com creuar el riu tants cops , de nit i, potser, moll. Però no és tan greu. Els 3 primers km de pujada els faig en un plis-plas, l'últim ja em costa més. He fet tota la pujada sól com un mussol!!!! Quina sensació!!!!

Just quant arribo al Sant Jordi una altra trucada... Noooo!!! Ah! Un moment, no és la meva dona, és l'Angela! La mare que la va parir, ja ha arribat!!!! Joer quina alegria!!! Ja tenia por que li vinguès un "xungo" dels bons perque pensava que era del meu nivell més o menys, però estava clar que la meva percepció era errònea, de coco és infinitament superior!!!!!

La trucada em dona ànims. Si ella ha arribat jo també arribo "fijo". Només queda el coll d'escriu, si ella l'ha pujat jo també! Així que avall!!!! Estic mentalitzat i avanço amb determinació. Encaro l'última pujada amb calma sabent que és curta, que és finita. Efectivament tot s'acava, la pujada i el GPS que ha dit prou, els cabrons de Garmin em van dir que el 310XT durava 20 hores, una merda, en poc més de 18 hores ha fet llufa.

Toca pista infernal, la conec i no m'espanta, al Sant Jordi tenía 2:30 per arribar en menys de 20 hores... Ho tinc controlat, no em cal còrrer gaire. Arribo a l'asfalt. Trucadeta al meu Pare perque em vingui a buscar, en menys d'una hora estic! Començo a còrrer i avanço encara un trio molt eixerit... I m'avança una noia que va lleugera com una ploma (serà una visió?), tan se val, això ja està, arribo al camping, entro al poble... Pujadeta final per putejar una mica, baixada d'escales per putejar una altra micona.... Arribada triunfal!!!!!!! Bé, triunfal sí, però en la intimitat, només la dona que et demana el número de dorsal i jo... I Pocoyò.

martes, 20 de julio de 2010

IV Olla de Nuria

Com a cloenda de la temporada abans de les vacances no està gens malament!!!! 21.6 km i 1800+ amb unes tres quartes parts de la cursa per sobre de 2700 metres, tot corriol, vistes impressionants, organització perfecte, ambient de gala, entorn de somni, nivell de luxe (vaja, ple de maquinorris!!!!!)... Qué més es pot demanar?

Idílic no?

A les 5 de la matinada comença una llarga jornada que acabarà a les 5 de la tarda amb l'arribada a casa, amb els deures fets i feliç!!! El viatge fins a Nuria transcorre sense imprevistos, arribada a Queralbs amb 10 minuts de marge on puc saludar l'Abuelo, en kasama i la Marta Prat. Després al cremallera saludo l'Angela. Una vegada agafat el pitrall (bé, el peto-pitrall), saludo a l'Oscar i em cambio al mig del passadís amb el Robert, el Sergi i el Vikingo... Quins cracks! Parlen de que hi ha un briefing (de fet dos) però aprofito per deixar la bosa (on em trobo amb el Jordi -qumli- que ja va amb la càmara preparada per fer fotos), fer una entrada a boxes i anar al bar i esmorçar una mica amb la Helen (que es pot dir que serà la meva fotògrafa oficial!!!).

Grupet eixerit

A 10 minuts de la sortida he de recuperar momentàneament la bosa perque m'he deixar el garmin dintre (ja que hi vaig vull el track!!!!) i, de pas, puc veure de prop com s'aixeca un castell (deu-n'hi-do la canalla que estàn tarats també per pujar allà dalt!!!!).

Amb el Martox i el Manolito just abans de la sortida

Em col.loco a la sortida on saludo a un parell de berguedans (els dos finishers de la ultra d'Andorra, ahí es ná!), la Marta Prat i la parella de koales Manolito i Martox que han pujat a veure la sortida i faràn l'Olla a l'inrevés (o sigui que ens tornarem a trobar!).

La Marta també s'afegeix a la conversa

Es dona la sortida i apa, xino-xano amb la Marta fem la primera volteta al Santuari anar xerrant i comentant batalletes. Aviat enfilem la primera part de la pujada al Puigmal que ens portarà a l'Ortigà primer i després al cim del Puigmal, en total 1000+ d'una tacada, sens dubte la pujada més forta de la cursa.

Amb la Marta compartint els primers metres

A la primera part trobem unes cues molt grans, amb la cual cosa la primera part de la pujada la puc fer molt relaxat (trigo 50 minuts per fer 2 km... jajajajaja). Ja arribant al primer control puc accelerar una mica el ritme, aprofitant que s'ha estirat la cosa i que el desnivell no és tant bèstia... Inclús hi ha una petita baixada després del control on es pot trotar i ja agafar l'últim repetxo fins al cim. Quina animació al cim!!!! Fantàstic!!! He pasat 5 minuts abans de l'hora "recomanada" o sigui que no porto molt marge.

Ambient de gala al cim del Puigmal

Començo a carenejar, primer en baixada on paso a l'Angela que va molt bé, regulant en tot moment. Compartim salutació i ara, a posteriori, penso que m'hauria d'haver quedat amb ella ja que vàrem arribar amb un minut de diferència... haguès sigut una cursa molt més entretinguda encara!!! Una mica més endavant saludo en Mia, que està animant com un boig... un plaer!!

Total que comença un interminable puja-baixa tot rodejant l'olla, Mare de Deu quines vistes espatarrants, fantàstiques, acollonants!!!!! Molts cops es veu el santuari i venen ganes de girar a la dreta i avall... Però anem vencent la temptació com podem! A cada pic hi ha gent que anima... I falta que fa!!! Cada "repetxo" costa més de pujar que l'anterior i cada baixada és més trecacames que l'anterior. Mare meva aquesta carena no acaba mai!!!! Quina calor!!!!

A l'arribar al coll de NouFonts em prenc un gel, un isotónic, una cocacola i tot el que arreplego per allà, sense pietat, jeje, En aquell moment un helicòpter aterra allà mateix al costat i ens bombardeixa amb pedres, sorra,... joer surto cagant llets amunt i poc després em trobo al Martox, el Manolito i l'Alba que m'animen i em serveixen d'excusa per aturar-me a intercanviar opinions i agafar alé... jeje... Quins cracks! Em diuen que queden un parell de repetxos però ja veig que ho fan per animar-me... Efectivament quant arribo a dalt puc contemplar la crua realitat, encara queda carena per aborrir!!!!! La mare que em va parir!! En fi, pit i collons i sant tornem-hi!!!

Retrobament amb els koales. Aprofito per agafar alé mentre el Manolito em fa la foto.

Es fa bastant dur arribar al puig de FontNegra, on hi ha l'últim avituallament. No em diuen res, vull dir que no em foten fora de la cursa, per tant dec estar dintre del temps!! jeje... llavors ja està fet, només queda baixada, puc seure a treurem una pedreta de la bamba que fa estona que em fa la guitza... Mala idea, treure'm la bamba, me la trec, però quant me la vull tornar a posar, "quieto"!!, amago de rampa!!!! em poso dret de cop com si m'haguèssin punxat el cul... firmes!!! Ar!!!! Pufff, de poc que no se m'enrampa l'isquio dret!! Amb cuidado em poso la bamba i avall que fa baixada!!!! A veure si baixant relaxo...

S'acaba la baixada. L'Agustí a la dreta.

Joer quina baixada... primer gespa abonyegada, irregular, i amb les cames tobetes, ni us explico... candemooorrr!!!! Després planeja una mica i, per postres, alaaaa, collons quin precipiciiiii, pufff, baixadeta dreta, dreta de collons... Aquí ja tothom va en reserva i l'espectacle és dantesc, rampes per tot arreu, quadriceps que treuen fum, gent baixant més de cul que drets, tremendoooo!!!!! Trobo a l'Agusti que ja va tocadet i ens animem mutuament, ja queda poc!!! Per sort tot s'acaba i arribem al refugi del pic de l'Àliga, on torno a saludar a kasama (ja se m'ha presentat poc abans d'agafar el cremallera a Queralbs) i veig a la Helen que fa fotos tot recreant-se en el patiment dels atletes, aquí suavitza i podem anar tirant.

L'Agustí, jo i la Marta al fons... Això s'acaba!

Em pasa la Marta, com sempre al seu ritmet, no l'importen els km, al contrari, podría tornar a fer la volta sencera al mateix ritme, i no és conya!!!! Jo em quedo amb l'Agustí, em ve de gust fer els últms metres amb algun amic, i encara més amb tiu tant collonut!!! Així que anem fent al trote cochinero fins a baix... ohhh, ja veig l'arc!!! Genial, 50 metres, 30 metres, 20 metres, 40 metres? 100 metres? on anem? S'ha de donar la volta al llac!!!!! La mare que em va parir!!! L'Agustí em tornar a dir que tiri, si home, ara pel que queda quin sentit té? au va que només és una volteta al llac!!!! Com he dit abans, tot s'acaba i tot arriba!!!! Així que meta!!!! Molta gent animant, genial! Forta abraçada amb l'Agustí, ens ho hem currat, és una cursa dura, molt dura, però l'hem fet i no hi ha hagut "total destruction" com a la Vall del Congost!!! Felicitats!!!! 4:24!!!!

L'agustí Roc em comenta el que ha experimentat quan l'he pasat i li he tret les enganxines.

S'estava de conya a la gespa després de la batalla, quin solet, "el descanso del guerrero", comentem la jugada amb alguns coneguts i aprofito també per xerrar amb l'Agustí roc i el Kilian Jornet (segon i guanyador respectivament), i fer-me la foto de rigor... Quins cracks!!! Bé, aquest son megacraks!!!! Després dutxa ràpida (fresqueta i a l'aire lliure) i cap a casa.

En Kilian em comenta per què no m'ha pogut seguir.

Resumint, jornada rodona, molt satisfet del meu rendiment i de l'experiència viscuda. L'any que bé, per poc que pugui, repetirem!!!!

El podi? Doncs no... Ja els agradaria als dos de blanc...

Motivación...


prefiero llegar más lejos que llegar antes

miércoles, 14 de julio de 2010

Evolución

Para mi hija todo es fácil, todo es posible
Para mi abuela todo es difícil, todo es inútil
Para mi todo es difícil, todo es posible

martes, 13 de julio de 2010

Hazlo

Es mejor arrepentirse por acción que por omisión.

martes, 29 de junio de 2010

Manual del perfecte trail-runner

Les curses de muntanya s'han d'encarar amb esperit competitiu...
Sempre amb fam de retallar aquells segons, aquells minuts al crono...
Sempre obsesionat amb treure-li les enganxines al de davant...


Sens dubte, el viu retrat de perfecte mountainrunner...
... I, sí, estava en plena cursa (III cursa de la campana, Vacarisses)
... I, no, no és un habituallament "oficial"
... I, sí, vaig trobar la meta
... I, no, no vaig fer MMP

martes, 22 de junio de 2010

1=2

Supongamos que a=1 y que b=1

Podemos entonces afirmar que:

a=b

Multiplicando por b a ambos lados tenemos que:

ab=b2

Restamos a2 de ambos lados:

ab-a2=b2-a2

multiplicando por -1 a ambos lados tenemos que:

a2-ab=a2-b2

Factorizando:

a(a-b)=(a+b)(a-b)

Dividiendo a ambos lados por (a-b):

a=(a+b)

como a=1 y b=1, sustituyendo tenemos que:

1=(1+1)

Y, por tanto:

1=2

Ya sé que es un clásico... Pero era un truco que utilizaba muy a menudo cuando daba clases particulares de matemáticas para captar la atención de mis alumnos y, de paso, darles alguna lección de álgebra elemental.

Chiste Friki

"Sólo hay 10 tipos de personas en el mundo: Los que saben binario y los que no."

martes, 23 de marzo de 2010

XIV Marató de muntanya de la Vall del Congost

Ara amb el cap més clar i unes tiretes més soportables em veig amb cor almenys d'intentar escriure una crònica a l'alçada d'un esdeveniment com el de diumenge 21 de març del 2010: La XIV Marató de Muntanya de la Vall del Congost.

S'ha d'estar molt tarat per muntar una cursa com aquesta i esperar que s'inscrigui algú mitjanament assenyat, i efectivament així és. Els organtzadors son uns malalts de la muntanya, obsesionats pels corriols, els desnivells, la duressa, la natura i la bellessa, mentres els participants son uns autèntics sonats, tarats i masoquistes però també atrets irresistiblement per tot el que siguin pendents estratosfèriques i sots infernals... Un cocktail explossiu!!!

L'Abuelo, alma mater d'aquest invent infernal, havia preparat un paseig de 43 km i 3100 metres de desnivell positiu que feia fredar només de pensar-hi. Jo ja intuia que la cosa seria dura, però ara puc dir que em vaig apuntar sense saber realment a que m'enfrontava. La meva experiència, tot i comptar ja amb una marató prèvia de muntanya i diverses mitjes maratons de muntanya, no em va permetre fer-me una idea real del que m'esperava...

Una de les millors coses d'aquesta cursa es que conec un munt de gent relacionada amb la mateixa, tant organitzadors com corredors, per això els moments previs a la sortida son una delicia! Salutacions, rialles, bromes... Brutal.

Manolito, Jo, Josele, Pedro, Martox... rieu, rieu

No vull començar a dir noms de tots els que vaig saludar abans de començar l'odissea per no deixar-me ningú, però és realment sorprenent com disfruto de cada salutació, cada comentari, cada rialla o cada broma... En certa manera som com una gran familia unida per la mateixa passió muntanyera.

No sé que em devia dir en Sioux

A la sortida començo amb el Pau i el Norbert. La meva idea era anar almenys fins a can Bellver, cap al km 26, amb en Pau ja que confiava molt en la seva experiència i creia que portaria un ritme que podria soportar.

Norbert, Pau i Jo

Els primers quilòmetres em passen molt ràpid, portem un ritme confortable tot i que les pujades son dretes, dretes. En Pau ens dona conversa per un tubo. Anem trobant a coneguts pel camí, en Massa, l'Avi Mena, ... , i ens trobem alguna sorpreseta en forma de rierol que ens farà mullar-nos els peuets i refrescar-nos... Tot és fàcil i divertit i a més anem sobre el temps previst, que volem que sugui per sota de les 9 hores.

Pau (només el cul), Jo i Norbert... jiji, jaja

Arribem al km 10 en 2 hores clavades i en Pau enceta la baixada sense quasi aturar-se, el Norbert i jo ens encantem un pel més i ens costa agafar-lo (a mi una mica més). Em sembla sentir uns tambors en la llunyania... La baixada és llarga i més endavant em marxen un altre cop veig que a les pujades porto molt bé el ritme però a les baixades em marxen. Arribo al control d'abans del paraiso, l'úlrima pujada dels de la mitja i en Pau i en Norbert ja han marxat, trobo a l'Avi Mena que em demana com vaig, li dic que de moment bé tot i que em preocupa que a les baixades se m'en van. Em diu que tranquil, que em coneix i que puc fer-ho... Això m'anima molt!!!

Arribo al control abans de la pujada del Paraiso

Començo la pujada del paraiso i atrapo a en Pau i el Norbert, a mitja pujada en Pau diu que tirem, que no es troba fi. Jo sento tambors un altre cop i m'animo una mica però no vull forçar. Li comento al Norbert que tira amb mi però em diu que no apreti més i així ho faig. Anem seguint i acordem parar a l'habituallament després de la pujada per esperar al Pau. A dalt trobem una animació brutal amb el Koala i uns amics -i amigues-, amb una guitarra, calaixera, tambors... Quina animació!!!!

L'animació Koalil no et deixa indiferent

Començo a baixar fins al control on se separen els recorreguts de la mitja i la marató, espero uns minuts a que arribi en Norbert perque m'estranya que trigui tant quan anava just darrera meu i resulta que s'havia despistat una mica i havia hagut de desfer una mica de camí. Tinc el dubte de si esperar a en Pau o continuar... Finalment decideixo continuar i en Norbert es queda a esperar-lo.

Començo a fer la pujada que em portarà al km 26, a can Bellver, el temut purgatori. No sabria com explicar-vos, dir que allò era un infern seria poc! Després de la tralla que portàvem el primer tram es dret de collons, una putada en tota regla. Allò ja et deixa tobet i cascadet. Després, com fet expresament perque et confiïs, sembla que suavitza i inclús trobem una mica de puja-baixa per, finalment, encetar l'última part fins a Can Bellver, uns 2 km agónics, unes eses que no s'acaben mai. Aquí he fet l'adelantament més lent de la meva vida. Tenia un payo davant com a 20 metres que em va costa uns 20 minuts agafar i uns altres 20 minuts despenjar-lo 20 metres, vaig fer 2 km en 45 minuts!!!! Quant el vaig pasar em diu que semblem dos alpinistes a 8000 metres però sense neu...

Arribo a Can Bellver... La cara ja ho diu tot

Arribo a Can Bellver on trobo més coneguts animant, el Miguelito, la 3a, en Massa, ... Quina alegria tot i que vaig una mica tocadet!!!! Just abans d'arribar a Can Bellver pensava en que només arribar demanaria als del control on collons estava el GR que anava cap a Aiguafreda per agafar-lo però veure als companys que t'animen i confien en tu t'injecta una energia i una determinació a proba de bombes!

Així que faig una parada bastant generosa i tiro cap al Tagamanent a per totes però només començar a pujar em venen les primeres rampes als quàdriceps. Em quedo aturat desconcertat, feia anys que no tenia unes rampes així! Estiro una mica i em deixen acabar de fer la pujada més o menys decentment. Estic tant preocupat veient el que queda que ni miro el paisatge, només demano quantes pujades em queden i un tiu em senyala una muntanya a l'horitzó i em diu: Has de baixar fins al riu i després pujar allà... Volia continuar explicant-me però li vaig dir que no seguís que ja anava fent (el que volia jo era no pensar en el que quedava).

Aquí no estic a la baixada del Tagamanent però la cara que feia debía ser aquesta o pitjor

La baixada curiosament començo a fer-la amb molta por però em vaig deixant anar i la puc completar dignament fins arribar a creuar el riu congost, on m'enfonso fins als "cojoncillos" (soc baixet, també s'ha de dir). Abans de creuar saludo al jordipapiol que em diu que el Pedro i el Sioux van 10 minuts davant meu, penso dues coses, la primera és que m'ha fotut una trola com un piano per animar-me i la segona que m'importa un "carajo", com si estiguès jo en condicions de pensar en atrapar a algú, prou tenia jo amb lo meu!

Agafo la corda a l'esquerra només creuar el riu, faig 3 o 4 pases i se m'enrampen les dues cames, quadrices, abductors i que sé jo... tot!!! Em quedo penjat de la corda qüasi com un pernil, no puc tirar ni amunt ni avall. Utilitzo la tècnica "chiquito de la calzada" per acabar de pujar, faig un saltiró, se m'enrampen hasta les orelles, paro, espero que pasi, faig un saltiró, se m'enrampen fins i tot les ungles, faig un saltiró... I arribo a una pista on estiro una estoneta. Estic realment flipant, mai a la vida m'havien donat unes rampes així, fins al punt que em costava reconèixer quins músculs eren els responsables d'aquell suplici.

Miraculosament començo a caminar i aguanto. El fet que la pujada no sigués molt dreta ajuda. Pujo i pujo i vaig agafant un ritme lent però segur. Sembla que les cames es posen una mica a lloc. La pujada aquesta es fa llarga però no se'm fa molt molt dura, només llarga de collons. Finalment arribo a dalt i penso que ara segur que l'acabo!!!! Les rampes m'han vingut només en els canvis al pasar de baixada o pla a pujada forta.

Quant surto del control de dalt La Trona sento una veu inconfusible que em crida, es en Pau i el Norbert que ja m'atrapen! Els espero i encetem la baixada junts. Baixo prou bé i inclús començo l'última pujada a un ritme decent. El problema és que arriba un punt en que la pujada es fa més "tiesa" i llavors tornen les rampes. Collons no puc seguir-los així que he d'anar trampejant com puc el que resta de pujada, com diu en jballesta, en plan muñeca de famosa. Quant arribo a la cresta encara els veig una mica més endavant però ara ja només penso en fer l'ùltima baixada i arribar com sigui, només arribar com sigui i prou, la resta se me'n fot. Encara puc trotar i així arribo a l'últim control.

Quasi no m'aturo i començo l'última baixada. Creuo els dits perque sigui una pista planeta... I una merda!!!! Em cago en l'Abuelo per la punyetera última baixada amb arrels, "zarzas" i, inclús, "falsos llanos"... jo només vull arribar i el punyetero Abuelo no em deixa!!!!!! NO HAS TINGUT PROU CABRONÀS????

Allà al fons estic jo... miraculosament encara troto

Finalment començo a veure alguna casa... Asfalt!!!! Un poli.... La meta!!!!! Ostia per fi arribo! Per una finestra d'un restaurant treu el cap algun koala i em criden... No sé ben bé qui son però jo alucino... Em surt en Massa per un costat cridant com un sonat, animant com si fos el primer en arribar... Sento la veu de l'Abuelo "blowing in de wind" també cridant com un boig per algún megàfon, animant... Ja no sé si estic delirant o que... Creuo la meta i qüasi no m'ho crec... El primer que penso es: La mare que em va parir el que acabo de fer!!!!!!!!! Soc superman!!!! El puto amo!!!!! Soc Deu!!! Que collons, soc Cent!!!

Acabo d'arribar i encara estic asimilant...

Saludo a l'Avi Mena, en Buff, l'Abuelo (et perdono), en Pau, Norbert... M'han tocat unes malles al sorteig... i aquesta marató m'ha tocat el cor. Ja no seré mai més el mateix, ara soc més fort, soc un superguerrero, un gladiador, un tità!!!!

jueves, 18 de febrero de 2010

Mates...

Siempre me han gustado las matemáticas... Seguramente lo primero que hice al caminar (a los ocho meses) fue contar cuantos pasos necesitaba para llegar de un extremo a otro del parque en el que a mis padres les gustaba recluirme. Dice mi madre que la primera sílaba que salió de mis labios fue "pi", incluso antes que "ma" o "pa".

Siempre me he considerado una persona de lo más normal, rallando en lo anodino, y esa afición por los números fue una de las pocas cosas que de niño me hizo sentirme algo especial o diferente (ahora simplemente soy friky). Uno de los pasatiempos preferidos de mi abuelo era llevarme a pasear por el pueblo cuando aún no levantaba un palmo del suelo, detener a todo conocido que se cruzaba en nuestro camino y decirle: "Mira mi nieto, tan pequeño y ya se sabe las tablas de multiplicar. Ya verás, pregúntale!!!!"... cada acierto provocaba que su pecho se inflara más y más y que su cara reflejase el más profundo orgullo.

A casi nadie le gustan las matemáticas, y menos cuando eres un niño... y, en cierta forma, no me extraña! Recuerdo perfectamente cuando nos enseñaban a resolver ecuaciones simples de una variable. La profesora escribía en la pizarra verdosa con tiza blanca:

x + 1 = 3

Y luego preguntaba con mirada inquisitiva: "Si x+1 es igual a 3, cuanto vale x?"

A mi me parecía muy sencillo: Tengo una serie de Donuts y compro otro, después del desembolso tengo tres Donuts, está claro que tenía dos! Pero era mucho más complicado, resulta que por alguna mágica razón el "uno", que estaba sumando a la "x", debía "pasar" al otro lado restándose al "tres", con lo cual, x = 3 - 1 y, por tanto, estaba claríiiiiisimo que la x era 2!!!! (?¿?¿) A quien le importaba el concepto de "x" y el concepto de "="?

Resolver ecuaciones de una variable consistía en dejar a la "x" más sola que la una mientras los demás números iban de un lado para otro huyendo despavoridos... Me gustaban las matemáticas pero no entendía nada!!!! Por qué el uno "saltaba" al otro lado o, mejor dicho, por qué podía hacerlo? La profesora lo explicaba como un axioma, un acto de fe... Y a ninguno de mis colegas parecía importarles lo más mínimo, nadie se preguntaba como era posible esa proeza... simplemente era. Cuestionarme tal hazaña me hacía sentirme un hereje... Cómo podía dudar de las aptitudes como saltarín de ese "uno"?

Por suerte en mi escuela había profesores de otras asignaturas que sabían más de matemáticas que la profesora de matemáticas o, cuanto menos, sabían enseñarlas mejor... En concreto había un profesor de educación física (?¿?¿) que no sólo era un inculcador de conocimientos impresionante, sino que me inspiraba la suficiente confianza como para transmitirle mis pecados.

- Mira -me dijo- La clave está en el símbolo '='. Una ecuación es una igualdad, lo que significa que la cantidad a la izquierda es igual a la cantidad a la derecha y, por la razón que sea, hay una o varias partes de esas cantidades que no conoces, en este caso la x.

Que tendrá que ver esto con el "uno" saltarín? Pensé yo por un momento...

- Imagina dos cajas en las que hay bolas e impones la condición de que en ambas haya la misma cantidad. En una caja tienes una bolsita en la que también hay bolas pero no sabes cuantas (x) y una bola suelta, mientras que en la otra caja hay tres bolas.

Pensé que el ejemplo sería más interesantes con Donuts, pero bueno...

- El caso es que sabes que en ambas cajas hay la misma cantidad de bolas pero no sabes cuantas hay en la bolsita. Si consigues tener en una caja sólo la bolsa con bolitas manteniendo la condición de que en ambas cajas hay la misma cantidad de bolas, está claro que el número de bolas de la bolsita será igual al número de bolas de la otra caja.

Pensé que se acercaba el momento del "uno" saltarín... Y la bolita suelta tenía todos los puntos para saltar de un momento a otro.

- Si quieres dejar sola la bolsa lo más lógico es quitar de la caja la bola extra. Pero la cosa no puede quedar así, no?

- De ninguna manera! - Intervine indignado - Si antes las dos cajas tenían la misma cantidad de bolas y acabo de quitar una bola de una caja, ya no tienen la misma cantidad!!!!

- Exacto!!! Entonces si he quitado una bola de una caja pero quiero mantener las dos cajas con el mismo número de bolas que debo hacer en la otra?

- Quitar una bola también!!!! - Observé eufórico.

- Correcto!!! Debo hacer la misma operación en las dos cajas si quiero mantener la igualdad. Si quito una cantidad de una caja debo quitarla de la otra, si pongo en una, debo poner en la otra la misma cantidad. Como ves la igualdad es muy restrictiva y no permite frivolidades!!

Leches, pensé, entonces no existe ese "uno" saltarín. Simplemente quité un Donut de cada caja, manteniendo la igualdad y, por tanto, deduciendo que la bolsa contenía dos apetitosos Donuts!!!

Moraleja: Preguntáos siempre por qué las cosas son como son, huid de los actos de fe...

domingo, 7 de febrero de 2010

III Marxa del Montserratí

Aquest cap de setmana, diumenge, he fet la segona cursa "oficial" de la temporada, la III Marxa del Montserratí... Bé, no era una cursa, era una marxa no competitiva, jeje, però tan se val, el cas és que havies de pagar i et donàven un número (no un pitrall, sino una tarjeta que t'anaven perforant a cada control).

De bon matí he passat a buscar al sergi78 que estava el tio en pantaló curt a 0 graus esperant-me... A les 8:00 erem a Esparraguera on hem coincidit amb el ramon c i la M.Prat... poc després ha aparegut en jballesta i apa, cap a esmorçar que falta gent! Hem fet petar la xerrada mentres en sergi78 s'afartava amb el mega-croissant de xocolata (sort que li han posat 3 al final), al poc ha arribat en kiskejr i ja hem de sortit per "adecentarnos", a la sortida del bar trobem a vtorres que ens espera. A la sortida a xerrar amb el Manolito, Carles Martorell, guido, CarlosRubi, ... A punt de sortir veix al vikingote que em diu que ha pujat amb la su2103 però no la veig abans de sortir... Llàstima.

Total ens donen la sortida i ens enganxa al CarlosRubi, al kiskejr, al vtorres i a mi mateix en mig dels caminaires... si es de ser inútiles!!!! Total que en CarlosRubi i jo hem d'anar avanaçant com podem i perdem una mica de temps.

Al principi el deixo fer al CarlosRubi que per mi va un pel ràpid... Anem fotent-nos atxasos, sobretot a les primeres baixades... Agafem la pista que condueix al primer control on intento deixar-lo fora de combat a base de cops de colze però res, el tiu aguanta.

Poc després continua pujant per pista i ja veig que flaqueja una mica i ens posem a caminar, després ve un corriol quasi pla on començo a marxar i després un altre cop pista que es posa dreta o ja el deixo del tot! Arribo al segon control i encara em queda una mica de pujada, arribo a dalt sencer i comença una baixada o vaig a tota castanya!!!!! M'imagino que la Mireia no deu anar lluny i efectivament l'enganxo cap al km 9 i ja em quedo amb ella...

Arribem al tercer control després d'unes baixadetes maques per corriol (tot i que curtes) i ja encetem l'última gran pujada fins a Collbató. La Mireia m'ha dit que encara no habia caminat cap troç i que en aquesta última pujada segur que caminaria, que era dura... La pujada la fem bé, caminant a estones però a bon ritme i no em sembla tan dura...

Arribem a Collbató i, sorpresa, encara estàn el Koala, el Martox i la Cristina animant!!!!


Jo amb cara de patiment i la Mireia com si res

Poso cara d'esforç i, apa, cap al castell... Pujada potent però molt curta que fem suau perque hi ha un home amb pals que no ens deixa pasar... millor! Com sempre, a la baixada la Mireia es llança com una posesa fins a la carretera... Sort que la baixada és curta, com baixa la noia!!!! Després toca falsa pujada per pista que se'm fa llarga fins que ja agafem un corriol que planeja i per fi baixada fins a Esparraguera... Anem molt bé de temps i ja agafem un ritme d'entre 4:30 i 5:00 durant uns 4 o 5 km i arribem amb un temps de 2h 09'!!!!

Millor temps del que m'esperava, crec que tinc a tocar les 2 hores!!!! I molt bones sensacions. Quasi tothom ha millorat marca... La gent progressa adecuadament!!!! Moltes felicitats a tots!

A l'arrivada, com sempre, canvi d'impressions, cervessa, entrepà... ah! I per fi he conegut a la su2103!!!

Salut!

lunes, 25 de enero de 2010

Defición del universo según "el maestro"


Una evolución cósmica de 13600 millones de años que ha transformado la materia en vida y consciencia.

Carl Sagan

martes, 19 de enero de 2010

VIII Cursa 2 turons de Moià

Aquest diumenge, dia 17 de gener, vaig fer la primera cursa amb pitrall del 2010... A les 9:00 ja estava a Moià per tal de recollir el pitrall i preparar-me per la sortida, a les 10:00 del matí. Feia un parell d'anys que anava darrera de fer aquesta cursa i, per fi, aquest any ha sigut posible.

És una cursa curta (10,7 km) però molt entretinguda, amb bastant corriol i, aquest any, amb molt de fang i encara amb una mica de neu i tot! Total, amb tots els ingredients per disfrutar com un porquet!!! Vaig coincidir amb la Mireia ja escalfant... Com sempre és un goig parlar amb ella!

Coincidint amb la Marta

Sortim pels carrers de Moià a un ritme viu però asumible totalment, a les últimes posicions com sempre. Aquí reconec a la Marta amb la qual també anirem coincidint durant la cursa. Aviat arribem a una pista i canviem l'asfalt pel fang... aviat també deixem la pista i encetem un corriol amb la primera pujada forta, més fang i primer tap... Però amb tot, en aquest punt comença "lo macu". El recorregur es fa molt atractiu, puja-baixa constant i algun troç planer per corriols molt guapos i amb unes vistes, en alguns llocs, impresionants.

Cap a mitja cursa hi ha una corda que ajuda a superar un important desnivell enfangat i on trobem un tap impressionant... jo crec que vàrem estar entre 5 i 10 minuts allà!!!!! Sort que la gent s'ho prenia amb filosofia, a mi em va venir perfecte per xerrar una setona amb la Mireia amb tranquilitat.

Quin estil!! La mireia darrera... Amb molt més estil

Una vegada superat aquest obstacle vàrem agafar un ritme ben còmode (per la Mireia no tant) i vaig poder disfrutar com un xinxol! L'última pujada per una pista fa una mica de mal a la Mireia però evidentment l'espero per acabar junts, tot i així a l'última baixada tècnica surt disparada com una boja i feines tinc a seguir-la!!!!!!! Per sort la baixada es curta i un cop a l'asfalt ja puc anar amb ella còmodament fins l'arribada! Com baixa aquesta noia!!!!

Finalment 1h17' aproximadament, molt satisfet, molt sencer i molt content!!!!!!

jueves, 14 de enero de 2010

Razón y pasión...


"La razón es la esclava de las pasiones, y debería limitarse a serlo, sin pretender nunca ejercer otra labor que la de servirlas y obedecerlas"

David Hume

martes, 12 de enero de 2010

Entrenillo Mitja Marató de la Vall del Congost

Aquest diumenge m'he llevat a les 4:30 de matí (sí, heu llegit bé, 4:30!!!!) per anar a fer un entrenillo a Aiguafreda amb una bona colla de sonats. La qüestió era tastar els canvis en el nou recorregut de la Mitja de la Vall del Congost, que prometien ser mooolt divertits.

Sortiem a les 6:00 de la matinada, negra nit, amb frontals (vaig estrenar el meu flamant led senser H7) i amb un fred que pelava (-5 ºC). Erem 8 valents amb dos guies de luxe, la Mireia (mireiads) i l'Esteve (Avi Mena), que van aconseguir dur-nos a bon port amb només un parell de vacil.lacions.

Abans de nosaltres, concretament a les 5:30, havien sortit un altre grupet de "gruixuts" als que intentariem atrapar (i que no vàrem aconseguir fer-ho) i darrera nostre, a les 7:00, sortien els "palillos" disposats a donar-nos caça, cosa que només va aconseguir un d'ells, en Jaume (guido).

La veritat és que fins que no es va fer de dia anava una mica perdut i només m'ha quedat la impressió de que no hi ha ni un troç pla, o puja o baixa, i molt! Quant es feia de dia arribavem al punt més alt, on hi havia bastanta neu!!!

Després molta baixada, on ens va atrapar en Jaume, que anava com una bala, fins a l'última pujada dura (el paraiso), que deu-n'hi-do!!!! Finalment "sprint" fins al bar-restaurant "el desmai", on vàrem fer una S.T. fantàstica (me l'havia guanyat!!!)

Una bona S.T.

Recuperant forces

Finalment 4 hores 15 minuts que em van deixar tobet, tobet!!! Però molt satisfet!!! Això sí, em sembla que, o molt canvia el meu estat físic, o la marató haurà d'esperar al 2011!!!!