martes, 23 de marzo de 2010

XIV Marató de muntanya de la Vall del Congost

Ara amb el cap més clar i unes tiretes més soportables em veig amb cor almenys d'intentar escriure una crònica a l'alçada d'un esdeveniment com el de diumenge 21 de març del 2010: La XIV Marató de Muntanya de la Vall del Congost.

S'ha d'estar molt tarat per muntar una cursa com aquesta i esperar que s'inscrigui algú mitjanament assenyat, i efectivament així és. Els organtzadors son uns malalts de la muntanya, obsesionats pels corriols, els desnivells, la duressa, la natura i la bellessa, mentres els participants son uns autèntics sonats, tarats i masoquistes però també atrets irresistiblement per tot el que siguin pendents estratosfèriques i sots infernals... Un cocktail explossiu!!!

L'Abuelo, alma mater d'aquest invent infernal, havia preparat un paseig de 43 km i 3100 metres de desnivell positiu que feia fredar només de pensar-hi. Jo ja intuia que la cosa seria dura, però ara puc dir que em vaig apuntar sense saber realment a que m'enfrontava. La meva experiència, tot i comptar ja amb una marató prèvia de muntanya i diverses mitjes maratons de muntanya, no em va permetre fer-me una idea real del que m'esperava...

Una de les millors coses d'aquesta cursa es que conec un munt de gent relacionada amb la mateixa, tant organitzadors com corredors, per això els moments previs a la sortida son una delicia! Salutacions, rialles, bromes... Brutal.

Manolito, Jo, Josele, Pedro, Martox... rieu, rieu

No vull començar a dir noms de tots els que vaig saludar abans de començar l'odissea per no deixar-me ningú, però és realment sorprenent com disfruto de cada salutació, cada comentari, cada rialla o cada broma... En certa manera som com una gran familia unida per la mateixa passió muntanyera.

No sé que em devia dir en Sioux

A la sortida començo amb el Pau i el Norbert. La meva idea era anar almenys fins a can Bellver, cap al km 26, amb en Pau ja que confiava molt en la seva experiència i creia que portaria un ritme que podria soportar.

Norbert, Pau i Jo

Els primers quilòmetres em passen molt ràpid, portem un ritme confortable tot i que les pujades son dretes, dretes. En Pau ens dona conversa per un tubo. Anem trobant a coneguts pel camí, en Massa, l'Avi Mena, ... , i ens trobem alguna sorpreseta en forma de rierol que ens farà mullar-nos els peuets i refrescar-nos... Tot és fàcil i divertit i a més anem sobre el temps previst, que volem que sugui per sota de les 9 hores.

Pau (només el cul), Jo i Norbert... jiji, jaja

Arribem al km 10 en 2 hores clavades i en Pau enceta la baixada sense quasi aturar-se, el Norbert i jo ens encantem un pel més i ens costa agafar-lo (a mi una mica més). Em sembla sentir uns tambors en la llunyania... La baixada és llarga i més endavant em marxen un altre cop veig que a les pujades porto molt bé el ritme però a les baixades em marxen. Arribo al control d'abans del paraiso, l'úlrima pujada dels de la mitja i en Pau i en Norbert ja han marxat, trobo a l'Avi Mena que em demana com vaig, li dic que de moment bé tot i que em preocupa que a les baixades se m'en van. Em diu que tranquil, que em coneix i que puc fer-ho... Això m'anima molt!!!

Arribo al control abans de la pujada del Paraiso

Començo la pujada del paraiso i atrapo a en Pau i el Norbert, a mitja pujada en Pau diu que tirem, que no es troba fi. Jo sento tambors un altre cop i m'animo una mica però no vull forçar. Li comento al Norbert que tira amb mi però em diu que no apreti més i així ho faig. Anem seguint i acordem parar a l'habituallament després de la pujada per esperar al Pau. A dalt trobem una animació brutal amb el Koala i uns amics -i amigues-, amb una guitarra, calaixera, tambors... Quina animació!!!!

L'animació Koalil no et deixa indiferent

Començo a baixar fins al control on se separen els recorreguts de la mitja i la marató, espero uns minuts a que arribi en Norbert perque m'estranya que trigui tant quan anava just darrera meu i resulta que s'havia despistat una mica i havia hagut de desfer una mica de camí. Tinc el dubte de si esperar a en Pau o continuar... Finalment decideixo continuar i en Norbert es queda a esperar-lo.

Començo a fer la pujada que em portarà al km 26, a can Bellver, el temut purgatori. No sabria com explicar-vos, dir que allò era un infern seria poc! Després de la tralla que portàvem el primer tram es dret de collons, una putada en tota regla. Allò ja et deixa tobet i cascadet. Després, com fet expresament perque et confiïs, sembla que suavitza i inclús trobem una mica de puja-baixa per, finalment, encetar l'última part fins a Can Bellver, uns 2 km agónics, unes eses que no s'acaben mai. Aquí he fet l'adelantament més lent de la meva vida. Tenia un payo davant com a 20 metres que em va costa uns 20 minuts agafar i uns altres 20 minuts despenjar-lo 20 metres, vaig fer 2 km en 45 minuts!!!! Quant el vaig pasar em diu que semblem dos alpinistes a 8000 metres però sense neu...

Arribo a Can Bellver... La cara ja ho diu tot

Arribo a Can Bellver on trobo més coneguts animant, el Miguelito, la 3a, en Massa, ... Quina alegria tot i que vaig una mica tocadet!!!! Just abans d'arribar a Can Bellver pensava en que només arribar demanaria als del control on collons estava el GR que anava cap a Aiguafreda per agafar-lo però veure als companys que t'animen i confien en tu t'injecta una energia i una determinació a proba de bombes!

Així que faig una parada bastant generosa i tiro cap al Tagamanent a per totes però només començar a pujar em venen les primeres rampes als quàdriceps. Em quedo aturat desconcertat, feia anys que no tenia unes rampes així! Estiro una mica i em deixen acabar de fer la pujada més o menys decentment. Estic tant preocupat veient el que queda que ni miro el paisatge, només demano quantes pujades em queden i un tiu em senyala una muntanya a l'horitzó i em diu: Has de baixar fins al riu i després pujar allà... Volia continuar explicant-me però li vaig dir que no seguís que ja anava fent (el que volia jo era no pensar en el que quedava).

Aquí no estic a la baixada del Tagamanent però la cara que feia debía ser aquesta o pitjor

La baixada curiosament començo a fer-la amb molta por però em vaig deixant anar i la puc completar dignament fins arribar a creuar el riu congost, on m'enfonso fins als "cojoncillos" (soc baixet, també s'ha de dir). Abans de creuar saludo al jordipapiol que em diu que el Pedro i el Sioux van 10 minuts davant meu, penso dues coses, la primera és que m'ha fotut una trola com un piano per animar-me i la segona que m'importa un "carajo", com si estiguès jo en condicions de pensar en atrapar a algú, prou tenia jo amb lo meu!

Agafo la corda a l'esquerra només creuar el riu, faig 3 o 4 pases i se m'enrampen les dues cames, quadrices, abductors i que sé jo... tot!!! Em quedo penjat de la corda qüasi com un pernil, no puc tirar ni amunt ni avall. Utilitzo la tècnica "chiquito de la calzada" per acabar de pujar, faig un saltiró, se m'enrampen hasta les orelles, paro, espero que pasi, faig un saltiró, se m'enrampen fins i tot les ungles, faig un saltiró... I arribo a una pista on estiro una estoneta. Estic realment flipant, mai a la vida m'havien donat unes rampes així, fins al punt que em costava reconèixer quins músculs eren els responsables d'aquell suplici.

Miraculosament començo a caminar i aguanto. El fet que la pujada no sigués molt dreta ajuda. Pujo i pujo i vaig agafant un ritme lent però segur. Sembla que les cames es posen una mica a lloc. La pujada aquesta es fa llarga però no se'm fa molt molt dura, només llarga de collons. Finalment arribo a dalt i penso que ara segur que l'acabo!!!! Les rampes m'han vingut només en els canvis al pasar de baixada o pla a pujada forta.

Quant surto del control de dalt La Trona sento una veu inconfusible que em crida, es en Pau i el Norbert que ja m'atrapen! Els espero i encetem la baixada junts. Baixo prou bé i inclús començo l'última pujada a un ritme decent. El problema és que arriba un punt en que la pujada es fa més "tiesa" i llavors tornen les rampes. Collons no puc seguir-los així que he d'anar trampejant com puc el que resta de pujada, com diu en jballesta, en plan muñeca de famosa. Quant arribo a la cresta encara els veig una mica més endavant però ara ja només penso en fer l'ùltima baixada i arribar com sigui, només arribar com sigui i prou, la resta se me'n fot. Encara puc trotar i així arribo a l'últim control.

Quasi no m'aturo i començo l'última baixada. Creuo els dits perque sigui una pista planeta... I una merda!!!! Em cago en l'Abuelo per la punyetera última baixada amb arrels, "zarzas" i, inclús, "falsos llanos"... jo només vull arribar i el punyetero Abuelo no em deixa!!!!!! NO HAS TINGUT PROU CABRONÀS????

Allà al fons estic jo... miraculosament encara troto

Finalment començo a veure alguna casa... Asfalt!!!! Un poli.... La meta!!!!! Ostia per fi arribo! Per una finestra d'un restaurant treu el cap algun koala i em criden... No sé ben bé qui son però jo alucino... Em surt en Massa per un costat cridant com un sonat, animant com si fos el primer en arribar... Sento la veu de l'Abuelo "blowing in de wind" també cridant com un boig per algún megàfon, animant... Ja no sé si estic delirant o que... Creuo la meta i qüasi no m'ho crec... El primer que penso es: La mare que em va parir el que acabo de fer!!!!!!!!! Soc superman!!!! El puto amo!!!!! Soc Deu!!! Que collons, soc Cent!!!

Acabo d'arribar i encara estic asimilant...

Saludo a l'Avi Mena, en Buff, l'Abuelo (et perdono), en Pau, Norbert... M'han tocat unes malles al sorteig... i aquesta marató m'ha tocat el cor. Ja no seré mai més el mateix, ara soc més fort, soc un superguerrero, un gladiador, un tità!!!!

17 comentarios:

Malfieten dijo...

Mare meva, quina matxacada !
Seré masoca, però els relats enlloc de tirarme endarrera em fan pensar en la següent edició... una experiència així cualla segur.

Felicitats !

massaguer dijo...

Enhorabona,Isma ara ja podràs dir als teus néts jo vaig fer la marató de la Vall del Congost en l'edició més dura(de moment)esperem que a l'abuelu no se li doni per endurir-la.....

massa

Cris dijo...

Ismaaaaaa! Felicitats campió perquè el repte era duríssim i l'has superat! :-)

Ara t'he de dir que he rigut molt en la teva descripció...les tècniques "chiquito de la calzada" i la "muñecas de famosa" no les coneixia en l'argot muntanyil, però només d'imaginar-t'hi em peto de riure! ;-)

Conyes a part, quan un es supera en un repte important d'aquests durs de collons, és cert que no ets el mateix, no ets el mateix perquè saps que pots més del què et pensaves i això farà que puguis en infinites ocasions més.

Per cert! en cap moment parles d'avituallaments, ni de beure alguna beguda isotònica, ni de prendre un gel...saps que existeixen i que potser les rampes eren d'una hipoglucèmia recalcitrant que feia dir als músculs: prou!

En fi, em reitero en les felicitacions més efusives!
Esteu fets uns cracks!
(He vist les fotos dels Koales i en tenien una de muntada del copón...)

Xavier Martorell dijo...

Quin patiment ! M'he sentit del tot identificat.

Fins la pròxima ! Cuidat.

Luigi dijo...

Enhorabona Isma!

xinoxano dijo...

I a sobre segur que l'any que ve hi tornes...ENHORABONA!!

Isma dijo...

Gràcies nois (i noia!!!)
Albert l'any que ve ni se t'acudeixi perdre-te-la!! Jo si no he entrenat molt més del que entreno no la faré, això segur!
Massa, quin payo més autèntic! Quant et vaig veure a l'arribada alucinava de com animaves! Però si soc un matat! A més et vaig veure a 3 o 4 llocs diferents!
Xavier quant vaig veure el teu temps vaig estar segur que havies patit com un marrà... Molt més que jo perque si no m'haguèssis tret més temps!
lluís quina força la teva... Amb carinyu et dic que no fas pinta d'haver de còrrer molt i després... puffff...
Cris, moltes gràcies! El repte va ser inhumà, t'ho juro, per sobre de les meves capacitats. Es pot dir que vaig haver d'augmentar les meves capacitats en temps reals per acabar-la! Me'n alegro que hagis disfrutat amb el relat. Per cert, si que em vaig avituallar molt, vaig beure moltíssim i inclús portava un camelback que vaig omplir un parell de cops als controls. Vaig "jalar-me" un ibuprofeno, un gel, barretes, taronja, platans, fruits secs, glucosa, .... Tot i més!!!!! I els koales com sempre, en la seva línia!
Salut!

Raül dijo...

Que èpic Isma!
M'encanten aquestes històries de sofriments i èxit. Trobo a faltar algun mareig. Jo quan faig muntanya sempre pateixo pàjarilles en algun moment i vosaltres no. El dia que ho proveu, les buscareu!
Enhorabona. A Cap de Rec a gaudir del paisatge. Si no hi hagués molta neu encara la faria en set betes...

Josele dijo...

Enhorabona Isma, quin patiment i quin sacrifici... jo també em vaig quedar a la corda amb rampes al cuadrícepts ja,ja

Esteban dijo...

Ismael : " felicitats crack !!
Sabia que ho aconseguiries !! ja t'ho vaig dir , ( et conec i se que ho aconseguiras ) i efettiwonder !! prueba superada !!

David Calbet dijo...

Felicitats Crack ¡¡¡, una gesta que t'acompanyarà tota la teva vida ¡

David C

Isma dijo...

Gràcies a tots sou collonuts de veritat! Josele em va fer gràcia la teva crònica quant vaig veure que tu també t'havies quedat allà clavat!!!! Jajajaja
Koala encara vols que em vinguin marejos!!!! k-broooonnn!!!!
Avi no cal que et digui res... Ets un tio collonut!
Alba l'any que ve tu!!!!!
David C ja estàs trigant a pasar-te a la muntanya!!!!
Salut!

Xeix dijo...

Molt bé Isma a veure si la propera et puc acompanyar, ja m'hauria agradat fer un poker enlloc del trio que vau muntar però enguany no m'hi veia en cor

bodi dijo...

Enhorabona Isma, ben lluitada ;-)

Isma dijo...

gràcies Xeix i bodi!!!!
Xeix l'any que ve si hi torno intentaré anar amb una mica més d'entrenament!!!!
Bodi ets un fenomeno! Felicitats a tu també per la cursa!

Kal.los dijo...

Felicitats MARICON uyyy perdona...

MAKINON

Isma dijo...

Carlitus has vist quin tiu més dur que estic fet? jeje... Gràcies!