Primera MMPM

Si nois/es, no m'he confós, ja sé que oficialment era la Primera MPM (Marató Pirata de Montserrat), però jo vaig fer la Primera Mitja Marató Pirata de Montserrat (MMPM).

Com molts sabreu, fa prop de tres anys que em dona per còrrer com les cabres per la muntanya i cada dia m'agrada més. Practicar aquest esport només fa que donar-me satisfaccions i aportar-me experiències inolvidables... Com la d'aquest disabte 21 de novembre del 2009.

Resulta que uns quants companys, principalment en Carles i en Pedro, es van treure de la màniga la idea de fer una marató de muntanya per Montserrat. Però havia de ser pirata, es a dir, sense pitrall (ja!), en autosuficiència (ja!) i segurament amb la participació de quatre eixalebrats (o com es digui) pirats per les bestièsses (Ja, ja i ja!)... Total que el que va sortir va ser una marató pirata, sí, però amb una marca del primer estratosfèrica de 4h 34' (en Jaume), amb tres habituallaments descomunals (millors que en moltes curses a les que he anat), col.locats perfectament i amb la participació d'uns 40 sonats... I de propina una mitja marató pels nenazas com jo!!!

El cas es que es va organitzar un entrenament-sortida-cursa magnífica en tots els aspectes, perque no us penseu que això és tot... Estava marcada amb cintes perfectament! Hi havia S.T. (Sessió Tècnica consistent en un dinar post-cursa, que va ser brutal), samarretes conmemoratives, diploma... Vaja, "Pa mear y no echar gota"!!!

Si encara em quedava algun dubte de que el dia va ser especial, el fet de tornar a escriure al blog sobre aquesta experiència, després de mesos de no fer-ho, m'ho ha confirmat.

A les 7:30 em presento a la sortida, a El Bruc, on em trobo al Jaume (que després faria el temps estratosfèric) ben espitòs. Ja porta el ganivet a les dents. També hi son el maratonito i el Carles Ventura. A les 8 hi ha la sortida dels màquines de la marató, els que tenen previst fer unes 5 hores, i els de la mitja marató. Abans han anat sortint grupets de la marató en funció del temps que estimaven fer (a les 5:30, a les 7:00, etc). Acaben d'arribar els altres tres màquines de la marató, en Farreti, en Sergi i en Rül, i la resta de la mitja, la 3a, l'Andrés, el CarlosRubi, el Lluc, l'Albert i la Mireia.

A les 8 en punt sortim, els quatre màquines surten com fletxes en fila india, el guido (Jaume) el primer, cames ajudeu-me! Nosaltres, una vegada la pols que han aixeca't aquests animalots es deposita a terra de nou, sortim de forma més pausada en direcció al camí dels francesos. Anem xerrant animadament per les pistes que ens aproximen a la pujada forta, una vegada encetem el camí dels francessos propiament dit cadascú agafa el seu ritme, jo em quedo amb la Mireia que penso que portarà un ritme una mica per sota del meu que em permetrà anar còmode... aviat me'n adono de que el ritme que porta és exactament el meu i de còmode... pse, pse!!

Tot i així anem xerrant, em va explicant les seves ascensions previes per aquell camí, quant temps triga ella, quant trigarem nosaltres, petita aturada on em mostra el plec de llibres, magnífic, ara trobem una indicació verda, per aquí aniries cap al Montgrós... A estones canta! És curiós com pot fer-se de curta una pujada tan bèstia! L'alegria de la Mireia se'm contagiava, d'alguna forma notava com n'estava de contenta, de feliç, i aquest virus s'encomana molt més ràpid que la gripe A... I amb molta més virulencia! Arribem a les escales finals i fem cim... fantàstic! Ara ja tinc la certessa que el dia serà inolvidable.

Fem reagrupament i foto. Comentem la jugada i cap avall, hem de baixar per la canal de Sant Jeroni fins a Santa Cecilia, on hi ha el primer habituallament (el segon pels de la MPM). Baixem tots juntets, intentant tenir cura de no caure (no tots ho aconsegueixen) i de no fer caure rocs que poden causar algun ensurt. S'ha d'anar amb peus de plom!!!! Tota la baixada la fem agrupadets i només al final em despenjo una mica (soc bastant cagadet en aquestes baixades tant tècniques). Arribem a l'habituallament després de creuar-nos al Joan (Alpenser) de la llarga, que ha sortit a les 4:00!!! A l'habituallament, enmig de la boira espera, fem petar la xerrada amb la dona del Carles (Montse) i l'Assumpta, comentem la jugada i sortim cap a Can Massana.

Ara, cadascú agafa el seu ritme i ens distanciem i disgreguem en grupets. Per davant marxen l'Andrés, la 3a, l'Albert, maratonito, el Lluc i el Carles Ventura, després la Mireia i jo, després el CarlosRubi. Per mi tot aquest troç ha sigut pràcticament místic. Ha sigut una horeta en que sembla que tot conflueixi en un ara i aquí. Rescato unes paraules que ha escrit la Mireia i que defineixen molt bé aquells moments:

"Anem fent, no hi ha gens de pressa, tinc la sensació que no voldria que s'acabés mai, està sent genial ARA I AQUÍ. Feia temps que no gaudia tant."

Les sensacions físiques, encara bones, el paissatge, la companyia i potser quelcom més inabastable, insondable fa que aquell trajecte entre Santa Cecilia i Can Massana m'hagi quedat imprés a la retina, al cor i a la ment amb foc roent. La conversa amb la Mireia fa que el que va ser una hora semblés un minut... vàrem atrapar al Pau, destil.lant com sempre bon rotllo per tots costats, que ens fa una foto on es pot llegir a les nostres cares la paraula felicitat... Parlem de temes transcendents, i no tant transcendents, tant se val, les estones en silenci es gaudeixen igual, disfrutant dels sons de les nostres pases. He de llegir l'Alquimista.

Arribem a Can Massana desrés de tornar-nos a creuar amb l'Alpenser (no l'atraparem!!!), on les dones del Jordipapiol i el bodi ens tenen preparat un banquet... Estic tant eufòric que em bec un Voll!!!!! La Mireia em mira amb cara de sorpresa... I no sap que comparteixo la seva sorpresa! Ens retrobem amb els companys de la curta, l'Albert es queda amb nosaltres i la resta van tirant.

Sortim per fer l'últim tram l'Albert, la Mireia i jo... Anem fent i xerrant xino-xano per pistes, contemplant els pallers, formacions rocoses singulars, fins que encarem l'última pujadeta fins al refugi. Les meves cames ja comencen a patir una miqueta però la Mireia continua cantant!!!! La seva alegria és molt més efectiva que l'ibuprofeno! Al refugi compartim tots tres un aquarius i encetem un troç de corriol i la baixada pel torrent del lloro. Aquí la Mireia i jo, portats per l'eufòria, marxem qüasi sense adonar-nos de l'Albert, que decideix que s'ho vol pendre amb calma.

Encara xarrem a estones, la Mireia es queixa de que és una llàstima no aturar-se més a contemplar tot el que aquestes muntanyes tenen per oferir-nos... I jo estic d'acord i m'envaeix per un moment la tristor en pensar que això s'acava... però la tristor és molt efímera, tant com triga en arribar el següent comentari de la Mireia, la següent cançoneta (si vols aigua ben frescaaa...) Encarem ja les pistes que porten a l'arribada... i ja hi som... fantàstic!!!!!

Ja ens esperen alguns dels obridors, el Pedro, la Rabassa, l'Alpenser... Comentaris, mans que s'entrelliguen, somriures... Quan he saludat més o menys a tots els que hi havien me'n adono que em falta una abraçada... l'Abraçada... Hem patit, hem rigut, hem xerrat, hem disfrutat i tot això és el que necessito transmetre-li a la Mireia... I ho faig en forma d'abraçada... és un GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES!!!!

M'han de fer fora de la zona d'arribada per tal que tingui temps de recollir la Lluïsa i la nena per la S.T... Jo volia quedar-me a veure arribar la gent!!!! Vaig en un núvol, dutxa ràpida i cap al Bruc... Arribem els últims i ens guanyem una ovació per tardons!!!! Molt bon ambient, més riures, batalletes, brindis, samarretes, diplomes... Com diuen els Koales: Que n'aprenguin!!!