miércoles, 8 de junio de 2011

Marató de muntanya de Berga

Fa més o menys 4 anys que m'ha agafat la dèria de còrrer per la muntanya... Alguns juguen a escacs, altres fan ioga... Doncs jo corro per la muntanya. Bé, còrrer potser és un verb una mica agosara't, deixem-ho en que jo troto per la muntanya. A més soc de Berga, la cual cosa vol dir que m'agrada La Patum (per cert, aviat comença) i que desde que vaig començar a co... trotar per la muntanya que sento a parlar de que a Berga es fa una de les maratons de muntanya més dures, exigents, boniques i espectaculars de Catalunya i, potser, de tota la Península Ibérica. Resultat, algún dia havia de provar d'acabar-la!!!!!

El primer any que vaig poder em vaig apuntar a la mitja (no estava jo per floritures, vull dir que encara ho estava menys que ara) i em va encantar!!! Vaig anar molt abans per veure sortir als de la marató, per mi eren autèntics Hèrcules, gegants de fortalessa inconmensurable, tòtems que idolatrava per la seva osadia... 21 km em van destrossar, com era posible que aquells payos i payes poguèssin fer el doble? Alguns inclús qüasi en el mateix temps que jo en feia la meitat!!!!! Tan se val, a l'any següent hi tornaría a fer la marató!!!

Però el destí no m'ho volia posar fàcil, i aquell any en el que volia debutar (2010) la Marató es va deixar de fer i es vàren ajuntar les dues curses en una intermitja de 31 km... I evidentment allà hi vaig ser-hi, i la vaig acabar amb molt bones sensacions, la qual cosa, indirectament, encara em va deixar un regust més agredolç si cap... Potser hagués acabat la marató si s'hagués fet?

Finalment, però, el destí per fi es va aliar amb mi i al 2011 em diuen que es torna a fer la marató!!!! Per fi!!! Després de 4 anys ho aniria a intentar, sería (o almenys ho intentaria) un d'aquells Hèrcules, un bloc de formigó indestructible, un dels resistents de les termópiles!!! I allà em vaig plantar (de fet em va plantar, la Marta Prat, que em va fer de xòfer, gràcies!) un diumenge frescot i plujós de principis de juny disposat a tot.

Feia una mesos havia fet la marató de la Vall de Congost, amb un desnivell semblant, per la qual donàven 9 hores de temps límit i en la que vaig invertir 8:45 en completar-la. A la de Berga donàven 8 hores, cosa que em feia intuir que la cosa seria dura!!!! A més, la nit abans havia plogut de valent i, de fet, en donar la sortida encara plovia... Resultat, relliscades i fang a dojo!

Al furgó de cua

Total que surto al furgó de cua, com sempre, disposat a encarar la pujada a la Figuerasa. La conec i sé que he de reservar perque només és el començament! En una hora a dalt, potser una mica ràpid però bé, suposo que en cursa és el que hi ha! Baixada cap a Corbera ideal per recuperar el sofocón i a encarar una altra pujada cap a la font de Tagast i rasos, no tan dreta i més soportable. Finalment arribo al control dels rasos amb 2:25, 10 minuts per sota de la meva previsió, cosa que no ania gaire, però amb marge encara. Continua la boira, la pluja, la humitat i el fang.

Encaro la pista cap a la casa del Ferrús on m'esperen la meva germaneta i el meu Pare per animar una mica, inclús la meva germaneta (13 anys) em fa de pacer durant un km!!!! La mare que la va parir, m'aguanta un km a 6 minuts el km!!!! No sé si animar-me o desanimar-me... jeje... Em fa molt fèliç còrrer una estona amb ella, sens dubte un dels moments emotius!!!!

Total que arribo a la casa del Ferrús i comença la cosa a pujar forta cap a la Gallina Pelada, em sembla que vaig pujant bé i sento crits d'ànims que ressònen entre les parets impressionats de la roca del Ferrús, son els del control que fan gresca i anime moltíssim!!!! un cop passat el control, però, la cosa es va posant dreta i començo a patir... poc després començo a agonitzar, no s'acaba mai i es la pujada és dreta de collons... poc després començo a delirar, despotricar, esbufegar, veure visions... I allò no s'acaba mai!!! un parcial de 1 km en 30 minuts... La debacle!!!!

Finalment, no sé com, arribo a dalt, un home em diu que tinc 5 minuts pel cim d'Ensija i després una mica més fins al control. Qüasi no puc còrrer, ni recuperar-me, veig dues figures en mig de la boira, una altra visió? No! son el Marc i la Silvia que m'animen, gràcies!!!

No us enganyeu, "no es oro todo lo que reluce"

Per fi veig el control on també m'ànimen i, de fet, gràcies a ells em fan treure del cap una idea maleïda que em començava a rondar pel cap, abandonar!! Així que tiro, encara queda una mica de falsa pujada fins a encarar la baixada cap a la Font del Coix. Se'm fa molt llarg això!!!!! Finalment la baixada, primer molt dreta però va suavitzant i començo a recuperar sensacions.

Cada cop una mica millor arribo a la Font del Coix, just quant començo a estar millor toca pujar als rasos un altre cop, conec la pujada i aviat se m'atraganta. No tibo de pujada, les cames no van. He d'agafar un ritme de supervivència per tal d'arribar al control dels rasos abans de que el tanquin!!!! No les tinc totes!!!! Trobo un noi marejat asegut a un costat... Diu que està bé, tot i que està blanc, que ha begut i s'ha prés un gel i va recuperant sensacions. Contiuo.

Per fi suavitza, planells ufanosos i arribo al control just abans de que el tanquin!!!! Em queden 2:15 hores de marge per arribar abans de les 8 hores de temps límit. Conec el recorregut que em queda i sé que ho puc fer amb una mica de marge, sempre que les cames aguantin!!!! Surto del control amb el que va treient les cintes, els de darrera ja no trobaràn marcatge!!!!

Encaro la pujada de la pista de les soques, fa pupa de la bona però es qüasi l'ultima!!!!! El que recull cintes puja igual de ràpid que jo no em vaig aturant a recollir res... Finalment per fi baixada i ja deixo enrera el de les cintes que em presionava i, de pas, algun que altre cadàver més. Baixo a bon ritme fins a Corbera on veig clarament que arribaré sino hi ha cap d'altabaix. Arribo a Espinalbet, i encaro les dues últimes pujadetes a Queralt, ja tan se val, toca pujar encara que sigui arrosegant-se, son curtetes. A Queralt tinc encara qüasi 45 minuts de marge així que aixì està fet!!! A més baixar em va bé, avuí el que no puc fer es pujar amb normalitat.

Trepitjo asfalt i oloro l'arribada, veig la meta i la meva familia, la meva mare, el meu pare, la meva germana, la meva dona i, aish, la meva nena... No em surten les paraules per explicar què vaig sentir quant en baixar les últimes escales que donàven accès a la meta vaig veure la meva nena de dos anys, la Maria, corrent cap a mi a aquella carona de felicitat de veure al papa... No tinc paraules, tots els sentiments s'abraonen uns sobre els altres per sortir al mateix temps. Entró corrent de la ma de la meva filla, en un núbol, feliços tots dos.

Gràcies a tots els que vàreu tenir quelcom a veure amb la cursa, el Mountain Runners, voluntaris, corredors, amics i família, en especial a la meva dona i a la meva filla... m'heu fet feliç.

5 comentarios:

M.Prat dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
M.Prat dijo...

Bon relat Isma. Ara mai més podrem dir que no em corregut la dura marató de muntanya de Berga. Si més no toca repetir-la!!
Salut!!

Malfieten dijo...

Molt bé Isma, ja has complert un dels reptes pendents, Felicitats !

Ens veiem a CapdeRec, oi ?
Salut !

Isma dijo...

Marta i tant que repetiré... L'any que ve a pel sub-7h!!!!
Albert aquest any no hi ha CapDeRec per mi! S'ha d'anar variant!!! Sort a CAdDeRec!

Luigi dijo...

Hola Isma,

Disculpa pel comentari tardà, però... aquest teu blog és com el Guadiana!

Enhorabona per la cursa, vas lluitar de valent i està clar que ets un mountain runner amb majúscules. Les arribades amb els fills no tenen preu. Tens raó, som feliços!!!

Fins aviat